marginàlies

“Només es mata sota l’impuls de la sang i dels nervis, una resta de les antigues lluites, la necessitat de viure o la joia de ser fort”. Ho diu Émile Zola a “La Bête humaine” (1890) traduïda per  Josep M. Muñoz Lloret a l’Avenç (2014). En sentir ahir que en una discoteca gai d’Orlando havien matat 50 persones i deixant-ne malferides altres tantes, acabava de llegir aquesta obra poderosa de Zola. No hi té res a veure, la nova matança amb aquest llibre extraordinari, certament, però no he pogut evitar reviure tot el que s’enginya Flore fent descarrilar un tren perquè morin dos amants. No li importaven gens els morts que causaria: només volia veure morts dos amants.

Morir matant com més persones millor, una pluja de sang que res amb dos dits de front no pot contenir. Molt més que una bogeria que no treu cap enlloc, en no ser posar en evidència que matar segueix comptant, segueix sent l’objectiu de molts per seguir manant, per seguir marcant llinyes; per seguir controlant rumbs a l’estimbada.

És clar que tots som els morts a la discoteca, com abans també tots hem estat Charlie Hebdo i els assassinats a l’altra discoteca de París. Però també ens hauríem de demanar si fem tot el que sabem i podem perquè ningú no prengui la mort de l’altre com a mitjà per aconseguir res.