marginàlies

Ahir va ser un dia pròdig en noves sobre el català a diferents punts del seu domini. D’una banda, al País Valencià, l’ajuntament de la capital aprovà que la denominació oficial de la ciutat sigui València, amb el preceptiu accent greu a la e, com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja havia establert el 2009. D’altra, el Parlament de les Illes Balears aprovà la reincorporació del requisit de coneixement del català a les proves d’accés a la funció pública, és a dir, el retorn a la normativa de l’any 2007, que ja contemplava aquest requisit i que la catalanofòbia de Bauzá, l’eximpresident, relegà a simple mèrit. Finalment, a Barcelona es presentà el manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, (https://drive.google.com/file/d/0Bw3LndXq3rkETzRxQ3RvcGtyNVk/view?pref=2&pli=1)

impulsat pel Grup Koiné i signat per dues-centes personalitats entre les quals hi trobam filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i altres professionals d’àmbits afins.

De les iniciatives valenciana i illenca, poques coses a dir que no sigui insistir que són mostres fefaents de la feblesa i precarietat en què viu (i fan viure) el català en aquests indrets i que el converteixen, a la pràctica, gairebé en una llengua sense sostre. En el fons, no deixa de ser malaltissament absurd haver d’alegrar-te (amb el conseqüent aplaudiment entusiàstic) que et diguin pel teu nom i no per cap altre, o que demanis a qui pagues per un servei que t’entengui quan li parles.

Del manifest se’n pot dir més, s’estigui o no d’acord amb el que demana; personalment el subscric. Fa molta llum per entendre en quina situació lingüística ens trobam arreu. D’entrada, constata que les estretors i greuges lingüístics que patim els catalanoparlants provenen de la pèrdua de la Guerra de Successió a conseqüència de la qual “el castellà, com a llengua de dominació” disputa al català “l’estatuts de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general”. Així i com a conseqüència de la dominació política, “el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya [i als altres territoris del domini català] va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població”.

Constata igualment que “el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà” a tot el domini del català. Les iniciatives normalitzadores empreses en aquest domini no han aconseguit “revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat”.

La pedra de toc del manifest, per mi, és la denúncia que fa de “la ideologia de l’anomenat “bilingüisme”, que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà de 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatuts d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el conseqüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena”.

Per això, “com a fruit de la presa de consciència lingüística” demanen “la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin sigui el seu origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial”. I tot per aconseguir fer del català l’eix integrador de la nostra ciutadania “en el marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social”.

De camí, en queda molt i cal fer-lo si de veres volem viure plenament i a plaer en català.