marginàlies

Els nàufrags cerquen amb frisança una ona,
una cala que canti a cor el rèquiem
tot deixant comiats com a penyora.
El cel pinta carenes en la fosca
i el vent pren forma d’alè molt cansat.
Plou nit i s’evapora el vespre tèrbol.
Remors de deportats, crits d’impostors,
noms que no s’enterren, pols enganxosa
tacada de vi que vol ser planeta.
Als cementiris no els calen rellotges.