marginàlies

A Sa Casa Llarga arriben molts de llibres que els propietaris alliberen de l’abocador -o del foc, que és més expiatori-  ningú no sap perquè. N’arriben a milers a la recerca d’una segona mà o oportunitat que els mantingui la claror i la calor. N’hi ha de tota mena, des d’enciclopèdics, que han perdut la vigència en mans dels cercadors internautes, passant pels que probablement han conegut tres i quatre generacions, literalment esfilagarsats, fins als textos prescindibles llavors, en el moment de sortir dels obradors, i ara.

I tots esperen perquè tot plegat és una espera tensa i densa, malgirbada; una espera lletja, aspra, esmussant, que tots defugim com el bes de la taranta.
En veure els llibres espantats, d’esquena i no drets com els agrada, hom es demana per quantes mans han passat, quins lectors han aglapit i com. Quantes lectures han ben acollit i a quants lectoaddictes han convertit els ulls en espiadimonis. Per quins prestatges han passat i de quines històries han estat testimonis silents.
Fa dies arribà una tramesa especial, d’un lector àvid que, probablement amb esforç, aconseguí una biblioteca casolana de certa densitat literària. Hi predominaven els autors mallorquins. Els exemplars, llegits a consciència, sens dubte, i conservats amb severitat. Alguns estaven dedicats i, com feim sempre, passaren a formar part de la nostra biblioteca. D’entre aquests, el llibre “Carn de vas”, de Damià Huguet, escrit a Campos entre l’abril del 73 i l’octubre de 1974, fa, per tant, quaranta anys. I els darrers versos del recull que es clavaren com un escarràs de ferro:

Això podria començar així. Inici d’una excusa
que confortés tots els comportaments futurs.
Voldria escriure’t amb una sang de poble: el teu nom de marès,
la cara, aquest somriure, consentint
aquest país com un foc d’ara, com un vici cruel.
Els cavallers nosaltres, els antics. Veu i tara.
Això no pot acabar bé: la mar, els pins, la raça catalana.