marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 de febrer de 2017
0 comentaris

PEIX POBRE CAGANT A LA GATZONETA

Què fan aquests barrils oberts d’arengades dins el rostoll? O només m’ho fa veure la velocitat de l’autocar, que va a mil per hora? Hauríem d’advertir el xofer que vagi viu, que ens agradaria tornar a casa en haver vist la mar. Deu haver dormit prou, el xofer? Sents a dir tantes coses… Accidents brutals per becades del conductor; menadors que fan més hores que un rellotge sense temps per ni pixar… Hauria d’anar més poc a poc, aquet bon home, que no podem veure res.

Quines animalades pens, arengades dins el rostoll! Si ho dic a en Nasi arrufarà les celles, cagat de por, i em tornarà a dir que avançarà l’hora del psiquiatre que tant de bé em vol, segons ell, i que tanmateix és massa jove per entendre cervells vells crivellats. Pobre Nasi!

Quaranta anys llargs d’anar de bracet i encara no sap de quin món som ni quin peu calç. I així mateix ha tingut la bona pensada d’apuntar-me en aquesta excursió. Sí, me banyaré els peus, amb la falda arregussada, com feien ma mare i sa mare. Talment. I ell que, en sentir-me dir això i així, pensa que torn a desvariejar i a pensar que la nova pauta medicamentosa no em fa res. Pobre Nasi!

De sempre m’ha agradat anar en cotxe  –cosa que en Nasi no pot sofrir perquè no entén la dèria- i badocar, veure com passa tot llevat de tu, que retens tot allò que pots a velocitat endimoniada. Per això no conduesc: si ho fes, miraria per tot menys a la carretera. Quina gràcia, això de les arengades.

Són ganes de somniar, ni que siguin truites, ja ho sé. Si fóssim a la carreterona que m’encomana quietud, no m’hagués pensat veure’n cap, de peix pobre cagant a la gatzoneta: de les mans en puny n’hauria fet binocles per poder fer part del cel que ens ignora però que em permet fer-hi volar el desassossec de sentir-me paràsita. Pagaria ser-hi, ara, a la meva carretera, en el claper dels prodigis. Allí vaig descobrir, i era ben petita, que el cel és inaccessible i que se’n fa trons, de nosaltres, efectivament. Que tant li és que cacem genetes i marts, que matem el germà proïsme per odi o per enveja. També en el claper prodigiós, en Nasi em tastà els mugrons per primera vegada i sempre li he dit que a desgrat seu: vaig haver de ser jo qui li oferís el pit i no perquè el veiés ansiós, sinó perquè necessitava que una boca neta m’encomanàs temperància.

Pensant-hi bé, faria goig veure córrer unes quantes moles d’alatxes pels sementers.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.