marginàlies

Avui fa 43 anys que executaren Salvador Puig Antich. Se n’ha parlat, tant de les seves cuites, de la seva detenció, del seu judici, de la seva condemna a mort i conseqüent execució, però no basta, ni de bon tros! Se n’ha fet una pel•lícula memorable (“Salvador”, Manuel Huerga, 2006), seguim cantant tristament la seva absència però no n’hi ha prou. Ell era ben conscient que pagà amb la vida l’assassinat de l’almirall Luís Carrero Blanco, president del govern de Franco, el 20 de desembre de 1973, raó per la qual sabia que estava condemnat a mort abans i tot del judici. I per això no serviren de res les mobilitzacions i les gestions que es feren aleshores per salvar-lo del garrot. Ni l’aleshores papa Pau VI, que telefonà a Franco, aconseguí la commutació de la pena.
Dels ministres que signaren la seva pena de mort encara en viuen dos: José Utrera Molina, sogre de polític del Partit Popular Alberto Ruiz-Gallardón, i Antonio Carro Martínez. El primer no ha renegat mai del seu franquisme furibund, ans al contrari; el segon, més discret, no sé si ho ha fet, però tampoc no ha mostrat mai cap mena de penediment.
Ambdós, l’abril de 2014, varen ser imputats per la justícia argentina a petició de les víctimes del franquisme precisament per haver signat la pena de mort d’Antich. Espanya no els extradità, clar, i Utrera Molina amenaçà de denunciar aquestes víctimes.
Ens queda molt per saber, tant d’Antich i el seu judici, com dels darrers anys del franquisme. Franco morí signant penes de mort, que mai no s’oblidi, perquè molta de la pols que fa irrespirable l’estat vénen d’aquests fangs.