marginàlies

Si els trens fascinen, més ho fan les estacions de nit de trens com de joguina als antípodes del que van a mil sense importar-hi. Ullprèn la quietud que acumulen, com si fos un esbart d’insectes estiuencs, en els punts de llum que les volten i que les fan radicalment esplendoroses. I si es contempla el prodigi acompanyat de qui bé et vol i benanança encomana, l’esclat d’assossec no deixa res per verd.

En veure els raïls lluents que no van enlloc ni esperen cap tren de matinada, no costa imaginar-se que d’un moment a l’altre emergirà de la fosca i amb parsimònia, sense aixecar cap sospita, una vagoneta descoberta amb dos violins, una viola i un violoncel interpretant qualsevol dels quartets de Beethoven perquè posin a lloc tots els neguits i arraconin els capsigranys amb poder i altres poca-soltes que frueixen de complicar-nos la vida i d’envinagrar el esforços que feim per no mamar-nos el dit davant les post-veritats que de poc ençà ens tracten d’imbècils.

Llàstima que l’olor a creosota que un temps alimentava la imaginació i la gosadia dels infants vagi desapareixent en substituir les travesses de fusta per altres de ciment armat.