marginàlies

A vegades –dissortadament molt poques- que es retorcin els plans previstos fa que les castanyoles, que tots amagam per mera correcció social, discursegin de joia. Ja se sap que la mandra és addictiva i que el
poder del no fer res fa moure serralades; que en pecador converteix el virtuós i en xalest el més malagradós. Doncs, això, que l’horabaixa, el vespre i la nit avui es presenten en bata i sabatilles. En no haver de triar llenties ni de cellar faves, podré fer com l’enyorat Bartomeu Fiol que a “Contribució de verges”

Morosament repasso els sostres,
colgats de pols i teranyines,
i tots els meus diccionarassos i calaixos,
diccionarons i plaguetetes,
enciclopèdies i quaderns
a la recerca dels mots menys esmussats,
menys arranats, menys pastats,
més colpidors, més entercs, més pungents.

Com vénen les coses i com ens les venen, sense gens de suc ni bruc, ens caldrà reforçar el vocabulari. Sense cap mena de dubte.