marginàlies

Vivo sin vivir en mí,
y tan alta vida espero,
que muero porque no muero.

És el començament del poema “Vivo sin vivir en mí”. L’aprenguérem de memòria quan la vida ens començava a esclatar a les mans, sense entendre res, com les cançons en anglès dels grups i cantants que, sonant insistentment en la ràdio, ens havien d’agradar per necessitat de no desentonar. A mi em semblava una endevinalla que no tenia resposta.

Són versos de sant Joan de la Creu, carmelita descalç doctor de l’Església que avui fa 431 anys que morí, motiu pel qual se’l celebra.

Vida, ¿qué puedo yo darle
a mi Dios que vive en mí,
si no es el perderte a ti,
para merecer ganarle?
Quiero muriendo alcanzarle,
pues tanto a mi Amado quiero,
que muero porque no muero.

Així acaba el poema que d’endevinalla no té res, certament, i sí d’excessiva llum mística, una mena de claror que, avui per avui, no es troba amb tanta rotunditat. És un dels poemes que ha merescut substanciosos estudis, nogensmenys l’obra de sant Joan de la Creu suposa un dels cims de la literatura castellana.

La foto que il·lustra aquesta nota és un detall nadalenc de Can Gazà.