marginàlies

Com una mosca vironera –o com un borinot, potser- des de fa hores me mareja l’atenció l’expressió:  “tres pics cinc fan quinze i dos desset”. La record dita per la veu acerada i fonda de mon pare però  ignor  a què la referia i si segueix amb alguna sentència que la clou. Infructuosament, intent treure’n  l’entrellat acudint als llibres i altre material a mà; consultant aquell i aquella altra. Res ni ningú a l’abast sap donar-me’n cap indici i aquesta espiral in albis m’espesseeix encara més l’embeneitament  circumstancial.

Ni el DCVB (l’Alcover-Moll, altrament dit) m’ajuda. Per ventura no sé com cercar, però ni a la veu “tres”, ni a “pic”, ni a “cinc”, ni a “quinze” hi trob la resposta. I no obstant, trescant trescant travel amb una altra expressió basada o referida al quinze que em distreu l’emprenyadura per tanta ineficàcia recol·lectora: dir –a algú- quants fan quinze, és a dir, amenaçar amb reprensions o càstigs. No la coneixia. I la que la precedeix encara m’engresca més: estar a quinze i ralla i la pilota encalada, o el que és igual, no poder prosseguir de cap manera una cosa començada per manca de mitjans.

Bones totes dues, em dic: ara mateix estic a quinze i ralla i etcètera amb això de l’enigma de mon pare. I per molt que momentàniament em distregui jugant amb les enormes possibilitats d’aplicació dels dos adagis descoberts, el borinot dels tres pics cinc fan quinze no es cansa de brunzir a toc d’orella. Per ventura valdria la pena, pens, llançar una mena d’essa-o-essa, un missatge clar i concís en una ampolla virtual en aquests oceans catosfèrics que tant saben i  tan eficaços esdevenen. Passa, però, que ja dubt de tot. Tant hi he voltat, sobre el quinze i dos desset, que no descart que no sigui una invenció de mon pare –era molt donat a jugar amb les paraules i els refranys, que modificava al seu arbitri- o un curtcircuit més del meu cap carabassenc.