marginàlies

Trencant l’alba, sent refilar un aucell que no sap identificar i es demana com pot ser que a la ciutat folla, grisa, renouera i estibada de gent i cases amuntegades idolatrant la lletjor hi vulgui fer estada un animaló fràgil i agut que fa del cel el llenç que necessita per dibuixar allò que no acaba d’expressar amb les seves piulades. No coneix les aus, i bé que se’n penedeix, però en sentir com diu aquella, la boca se li omple de la paraula gafarró.

I mira per la finestra que es plany del pobre paisatge urbà que emmarca i no és capaç de veure-hi res més que camins que es perden, com cal que sigui. I enyora el silenci, el dels escarrassos, el de l’enclusa; el silenci de les manilles, de les parpelles cansades de topar-se amb maixelles d’ase, que li recorden la desimboltura i la determinació dels assassins. I la pluja, enyora la pluja que allibera la nit.