marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
17 de juliol de 2014
0 comentaris
MIQUEL DOLÇ I ELS ATACS D’ERRORS D’IMPREMTA
Enguany se celebren els 20 anys de la mort del professor, traductor, crític literari i poeta Miquel Dolç i Dolç (Santa Maria, 1912 – Madrid, 1994). Per reviure’l, l’Obra Cultural Balear organitzà un acte-col·loqui dimarts passat, dia 15, a Can Alcover, en el que l’historiador santamarier Mateu Morro i el periodista Ferran Aguiló parlaren dels seus vincles amb el poble on va néixer i la seva tasca com a director de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.
Mateu Morro digué que Dolç es considerava un poeta d’arrels pageses i molt lligat al poble on va néixer. La seva família pertanyia a l’estament mitjà de pagesos amb terra, que conraven i comerciaven amb els productes que donava, i aquest contacte imprimí caràcter en la poesia que elaboraria després. Es tractava, per tant, d’una família conservadora, molt religiosa, motiu pel qual Miquel Dolç, el menor de set germans, als 12 anys ingressà al seminari de l’ordre dels Teatins, de Palma. D’allí, anys després, seguí estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília, on, a parer de Morro, a banda d’entrar en contacte amb els clàssics llatins, també ho féu amb la realitat lingüística de Mallorca, afavorit, òbviament, pel fet que en l’àmbit eclesial se seguia el llegat de mossèn Antoni M. Alcover. Retornat a Mallorca als començaments dels anys 30, Miquel Dolç segueix el mestratge de mossèn Joan Vich i Salom, i d’un altre mossèn bunyolí represaliat en acabat la Guerra Civil, mossèn Antoni Rosselló i Sabater. A més, a Santa Maria fa classes de dibuix –era un dibuixant destacable- i té d’alumne mossèn Josep Capó, que serà un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear el desembre de 1962.
Ferran Aguiló, per la seva banda, indicà que el nomenament de Miquel Dolç com a director de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM) li atorgà la projecció social que no havia tingut fins llavors tot i els mèrits contrets. En aquest sentit, i ni que fos circumstancialment, la GEM li oferí el reconeixement que el país no li havia ofert. De fet, indicà Aguiló, Mallorca és molt donada a ignorar o a desatendre de forma irresponsable els “homenots”, en el sentit de Pla, que dóna amb molta freqüència; i Dolç, per Aguiló, era un autèntic homenot per la seva capacitat de feina i la seva excel·lència. Aguiló també considerà que Dolç dotà la GEM del rigor que requeria una iniciativa empresarial privada rebuda inicialment amb moltes resistències perquè s’adquiria a través de la compra del diari Última Hora i perquè pretenia arribar a tot tipus de públic. L’allunyament de Dolç dels cenacles literaris illencs –aleshores vivia a Madrid- també ajudà a mantenir la iniciativa enciclopèdica enfora de polèmiques acadèmiques. Miquel Dolç, com a director de la GEM, hagué d’entrar en contacte amb les elits socioeconòmiques mallorquines. “Un erudit mesclat amb la desil·lustració d’aquestes elits”, recordà Aguiló, que, així mateix, digué que s’hi sentia còmode perquè era educat fins a l’exquisidesa.
Com a anècdota, Aguiló recordà que Dolç li comentà, tot parlant de la feina exigent de les correccions de textos, que: “Moriré d’un atac d’error d’impremta”, frase de la qual l’OCB en trangué el títol de l’acte.
L’obra poètica de Miquel Dolç comença amb “El somni encetat” (primer llibre en català d’autor viu editat a Mallorca acabada la Guerra Civil), (1943), i “Ofrena de sonets” (1946). Les obres “Elegies de guerra” (1948), “Petites elegies” (1958), “Flama” (1962) i “Imago mundi” (1972) configuren el gran gruix del corpus poètic de l’autor. “L’ombra que s’allarga” (1984), és un recull de poemes sobre Santa Maria del Camí. L’obra poètica de l’autor es tanca amb “Sàtires i epigrames” (1994).
Com a crític literari escriu obres com “El color en la poesia de Costa i Llobera” (1953), “Virgili i nosaltres” (1958), “Retorno a la Roma clásica” (1972), “Intent d’avaluació” (1983) o “Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel” (1994). Quant a la seva ingent tasca com a traductor, tradueix al català l’obra de Virigili, els “Annals” de Tàcit, les “Sàtires” de Persi, els “Epigrames” de Marcial i els “Amors d’Ovidi”. Per la traducció de “De la natura”, de Lucreci, obté, l’any 1987, el Premi de traducció del Ministerio de Cultura i per les “Confessions”, d’Agustí d’Hipona, el Premi Crítica Serra d’Or de traducció en prosa del 1990.
Va ser professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970).
Per saber més de Miquel Dolç, la pàgina Il·lustres de Balears en presenta una meritòria síntesi de la seva vida i obra: www.ibalears.cat/miqueldols/index
Ferran Aguiló, per la seva banda, indicà que el nomenament de Miquel Dolç com a director de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM) li atorgà la projecció social que no havia tingut fins llavors tot i els mèrits contrets. En aquest sentit, i ni que fos circumstancialment, la GEM li oferí el reconeixement que el país no li havia ofert. De fet, indicà Aguiló, Mallorca és molt donada a ignorar o a desatendre de forma irresponsable els “homenots”, en el sentit de Pla, que dóna amb molta freqüència; i Dolç, per Aguiló, era un autèntic homenot per la seva capacitat de feina i la seva excel·lència. Aguiló també considerà que Dolç dotà la GEM del rigor que requeria una iniciativa empresarial privada rebuda inicialment amb moltes resistències perquè s’adquiria a través de la compra del diari Última Hora i perquè pretenia arribar a tot tipus de públic. L’allunyament de Dolç dels cenacles literaris illencs –aleshores vivia a Madrid- també ajudà a mantenir la iniciativa enciclopèdica enfora de polèmiques acadèmiques. Miquel Dolç, com a director de la GEM, hagué d’entrar en contacte amb les elits socioeconòmiques mallorquines. “Un erudit mesclat amb la desil·lustració d’aquestes elits”, recordà Aguiló, que, així mateix, digué que s’hi sentia còmode perquè era educat fins a l’exquisidesa.
Com a anècdota, Aguiló recordà que Dolç li comentà, tot parlant de la feina exigent de les correccions de textos, que: “Moriré d’un atac d’error d’impremta”, frase de la qual l’OCB en trangué el títol de l’acte.
L’obra poètica de Miquel Dolç comença amb “El somni encetat” (primer llibre en català d’autor viu editat a Mallorca acabada la Guerra Civil), (1943), i “Ofrena de sonets” (1946). Les obres “Elegies de guerra” (1948), “Petites elegies” (1958), “Flama” (1962) i “Imago mundi” (1972) configuren el gran gruix del corpus poètic de l’autor. “L’ombra que s’allarga” (1984), és un recull de poemes sobre Santa Maria del Camí. L’obra poètica de l’autor es tanca amb “Sàtires i epigrames” (1994).
Com a crític literari escriu obres com “El color en la poesia de Costa i Llobera” (1953), “Virgili i nosaltres” (1958), “Retorno a la Roma clásica” (1972), “Intent d’avaluació” (1983) o “Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel” (1994). Quant a la seva ingent tasca com a traductor, tradueix al català l’obra de Virigili, els “Annals” de Tàcit, les “Sàtires” de Persi, els “Epigrames” de Marcial i els “Amors d’Ovidi”. Per la traducció de “De la natura”, de Lucreci, obté, l’any 1987, el Premi de traducció del Ministerio de Cultura i per les “Confessions”, d’Agustí d’Hipona, el Premi Crítica Serra d’Or de traducció en prosa del 1990.
Va ser professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970).
Per saber més de Miquel Dolç, la pàgina Il·lustres de Balears en presenta una meritòria síntesi de la seva vida i obra: www.ibalears.cat/miqueldols/index
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!