marginàlies

L’emperador Dioclecià (Gaius Aurelius Valerius Diocletianus, desembre 244 – desembre 311), l’any 303 inicià la darrera i més ferotge persecució dels cristians que, a la pràctica, acabà l’any 313, i que, parlant en pla i extremadament, no mirava gens prim: o apostasia o mort. Tanmateix, Dioclecià, dos anys després del seu “Edicte contra els cristians”, en haver superat una malaltia que de poc no el mata, l’any 305 es retirà a sembrar i cuidar cols al seu tros de Dalmàcia, essent el primer emperador romà que dimití del seu càrrec, car fins a ell tots havien mort emperadorament.

La persecució que engegà Dioclecià, a més de fer córrer rius cabalosos de sang cristiana, despertà en els seguidors de Jesús de Natzaret una exaltació clamorosa dels màrtirs d’aquest acuit. I d’aquesta honorificació molt elevada en nasqueren manta llegendes i mites que han perdurat fins ara. Així, amb els anys, i sobretot en l’edat mitjana, se santificaren personatges que no tenien res d’històrics. I dins aquests sants inversemblants s’hi ha d’incloure santa Eulàlia de Barcelona, copatrona d’aquesta ciutat, que el 2004 va ser exclosa del Martirologi romà tot estrenant el títol de santa tradicional, per la qual cosa es mantenia el culte.

De la llegenda de la nostra santa Eulàlia (gairebé calcada a santa Eulàlia de Mèrida) no deixa de cridar l’atenció els turments que passà als tretze anys, quan no volgué renegar de la seva fe per ordre de Dioclecià. Per lligar l’edat a la santedat, segons el mite, l’Eulàlia que va néixer al desert de Sarrià en el segle III patí tretze formes de tortura.

La tancaren a una presó infectada de puces perquè la desesperassin a picades; va ser assotada; li tallaren els pits; la ficaren dins una bóta plena de vidres; feren rodolar costa avall la bóta de vidres amb ella dins; li posaren els peus dins brases roents; li aplicaren oli bullent a les ferides; li fregaren les nafres amb pedra tosca; la van ruixar amb plom fos; la van llançar a una bassa de calç; l’escorxaren, i la cremaren a una foguera.

Eulàlia de Barcelona, però, sobrevisqué a aquests dotze turments i, finalment, la crucificaren en una creu en aspa. I per no exposar impúdicament i pública la seva nuesa, de cop els cabells li varen créixer fins a cobrir-la tota. Tanmateix hi ha una segona tradició, per això que ningú no la veiés nua: que de sobte caigué una gran nevada que la cobrí tota. En expirar, la seva ànima sortí de sa boca en forma de colom.

Dioclecià, segurament, no pensà mai que la seva inveterada cristianofòbia no sols no aconseguiria l’afecte que perseguia, sinó que es convertiria en la millor saó per engrandir i escampar arreu la fe cristiana que va combatre.