marginàlies

Li falta coratge per cridar que se sent l’ombra del cor esvalotada, que li oprimeix la post del pit i li omple de pues el pensament fins a convertir-lo en figa de moro.

No vol anar a l’origen indiscutible d’aquest estat que el manté estacat en la irascibilitat que frega l’agressivitat màxima i de cop li ve al cap empuat allò que diu Otel·lo: «De babaus és viure si la vida és un suplici, i morir significa prescripció si la mort és el nostre metge».

I es veu assegut en terra, a la cuina, traient-se els ulls amb la ganiveta del pa que va ser del seu padrí com va fer Nabucodonosor amb Sedecies, el darrer rei de Judea, després de matar-li els fills davant ell.

I després es veu tallant-se la llengua, que és un foc, tot un món de malícia que impurifica tot el cos, inflama la roda de la vida i al final és inflamada per l’infern, segons l’apòstol Jaume.

I finalment s’imagina que s’arrenca el cor amb l’ombra desficiosa i el llençan contra la fotografia de la dona que més estimà -i qui més l’estimà-, i que pogué escapar dels seus turments gràcies a la manya i a la determinació de qui ara la complau fervorosament.

I la sang que ho abasta tot amb la fúria del roig més intens, s’engleva tot d’una per protegir la pell de la llar de la seva oradura amb malícia.

Per ell el temps ha quedat suspès sobre la seva closca que no es troba cap més idea que fer mal i no a ell, precisament.

I el ca, llegint-li el pensament i veient-se penjat a la làmpada de llàgrimes que no sap quants d’anys té, fa un udol estremidor que alarma el veí.

Quan la policia entrà a ca seva, l’espectacle que veieren els primers agents els féu gitar de sobte i a l’uníson.