marginàlies

Avui fa vuitanta anys que començà “sa Guerra”. Jo només he conegut una única guerra sense haver-hi lluitat (quan vaig néixer feia 21 anys que havia “esclatat” i 18 que havia acabat), però patint-ne les conseqüències, que encara duren. Totes les altres guerres -passades o futures- es reduïen a una referència als llibres, als diaris i en els comentaris de la gent més docta que les llegia o les deia amb la seva particularitat: la Guerra del Peloponès; la Guerra dels Cent Anys; la Primera o la Segona Guerra Mundial; la Guerra del Vietnam, etc. Emperò “sa Guerra”, substantivament, va començar el 18 de juliol de 1936 amb “el moviment” encapçalat per Franco -i pagat en bona part per Joan March- que s’aixecà en armes contra el govern de la Segona República legalment constituït. Diuen que els sublevats volien pegar un cop d’estat; que no entrava en els plans originals armar guerra, però quan la tingueren ben armada, no digueren que no, òbviament, i s’engataren de sang.

“Sa Guerra” encara fa mal, és clar, ja sigui amagant veritat i justícia, o enaltint noms, gestes o monuments. “Sa Guerra” va ser guanyada pels colpistes, pels que es revoltaren contra el govern legal i democràticament elegit, i guanyant imposaren la repressió, la mordassa i la por. Per més ofendre, d’acord amb l’Església, “sa Guerra” es convertí en creuada i Franco va ser enaltit com a cabdill per la gràcia de Déu. Com diu la cancó “In secula seculorum” de La Trinca:

I al mig de bisbes perdent l’oremus,
entre canonges i cardenals,
“debajo palio” com si fos l’hòstia,
en Franco entrava a les catedrals
i el vanegen per totes bandes
glòria in excelsis al dictador
que a les monedes ben clar ho posava:
“Caudillo por la gracia de Dios”.

Fa vuitanta anys que començà “sa Guerra” i encara n’hi ha que tenen una porada que s’acabi d’una vegada per totes.