marginàlies

A Can Gazà no abunden ni els bens ni les ovelles negres, a la guarda permanent que mantenim. Per ser exactes, ni els més vells en recorden cap. Qui sap si el ramat sap que tots els residents són punts escapats o de discòrdia, excepcionalitats de la norma i per això, a l’hora de parir i per no ofendre ni provocar inútilment procuren que cap nadís no surti de la blancor encomanadissa.

Fa uns dies, per un d’aquests intercanvis entre pagesos ben avinguts, s’incorporà a la nostra guarda una ovella bruna jove que té  el cap negre. Sembla que l’adaptació –si és que se’n pot parlar en tractar-se de subjectes ovins- és lenta i amodorrada. Va cloc-piua, sesteja tot el dia i sembla que amagui el cap perquè la seva negror no cridi gens l’atenció ni conciti recels. Fa la sensació que és conscient que no ser  blanc ni negre, sinó tot el contrari, bru esclarissat, és el súmmum de la dissort.

En Constantí, el darrer hoste, mira com un dels responsables observa amb atenció l’ovella bruna i, com si li llegís el pensament, li diu que no pateixi, que no té res del que barrina; que l’ovella bruna simplement du el dia de mollor. Ha menjat bé, afirma, i d’aquí a res, farà colla amb les altres. Tanmateix, no té res més a fer que pasturar i menjar fins a atipar-se. Com nosaltres, si fa no fa, canviant la pasturada per la feina.

Té la vivor retreta, en Constantí, però quan la treu a prendre el solellet del migdia enlluerna, certament.