marginàlies

A migdia, en el parc de referència dels de casa, no hi havia molt de moviment, llevat del partidet de futbolet que jugaven joves de totes les races. La brusca que ha caigut dematí ha deixat molls tobogans i engronsadores, raó per la qual els infants no en podien fruir com voldrien. El cel estava ben encapotat i semblava que d’un moment a altre faria un ruixat. El nét, amb la bicicleta, empaitava tots els bassiotets que hi havia.

En un descans, s’ha atansat cap a nosaltres una dona de mitjana edat ni alta ni baixa, ni vestida per al dia del Ram, ni enfitada; ni deixada del tot ni estrictament endreçada. No cridava l’atenció per res, però deixava un què imprecís com més la miraves.

Dirigint el dit índex de la mà dreta a l’olivera que prou planta fa i demanant-me si, efectivament, aquell arbre era una olivera, davant la meva afirmació ha ordenat a l’home que l’acompanyava que n’hi arrabassàs un brot, que avui és el dia del Ram i s’ha de celebrar encara que no vagis a cap ofici.

L’acompanyant, renegant en arameu i no entenen el motiu de la demanda, tanmateix ha accedit al caprici de la dona. Dificultosament, ha botat la bardissa que recull l’olivera, s’ha enfilat a la soca i, com ha pogut, ha arrabassat el brot de més a l’abast. I han partit, brandant el brot com si, efectivament, celebrassin l’entrada de Jesús a Jerusalem.

El nét no ha entès res. No ha fet cap comentari, s’ha limitat a observar uns instants com la parella singular seguia el seu camí i al punt ha tornat a empaitar els bassiots amb la bicicleta.

Ves per on, una olivera urbana ha fet un servei que mai no s’hagués imaginat.