marginàlies

En el col·legi públic Joan Miró, de Palma, a tocar del flamant, caríssim i poc agradós Palau de Congressos, han començat l’escola amb una pintada que vessa tanta grolleria com aversió: “Cabrones catalanistas”. Ignor si n’hi ha hagut d’altres a altres escoles, però dissortadament no m’estranyaria. No dubt que es tracta d’una bretolada més i no original, d’altra banda; d’una brutor imputable a l’excessiva immoderació cívica de grupuscles ultradretans, però em costa deslligar-la de l’onada mallorquinofòbica aixecada durant els darrers mesos i atiada, en grau no gens residual, pel partit que governa totes les administracions de primer nivell de les Balears. Davant aquesta porcada convé recordar que d’ençà de la promulgació de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, enguany fa vint-i-cinc anys, i encara més d’ençà del Decret 92/1997, que regula l’ús i l’ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les illes Balears, en els centres docents no universitaris de les Illes Balears –conegut pel “Decret de Mínims”- la pau lingüística a les escoles de l’arxipèlag ha estat absoluta i, per tant, força fruitosa.

Per molt que escaïnassin els antimallorquins de sempre, els mestres han fet molt bé, extraordinàriament bé la seva feina aconseguint preservar els centres escolars de la contaminació d’insostenibles i afollades –per no dir fantasmagòriques- teories filològiques nascudes de la ignorància pròpia de l’ultramuntanisme. Insistesc que ha estat el seny i la perseverança dels mestres i dels professors els factors d’aquesta docta quietud. D’ençà que el Partit Popular encapçala el govern illenc, però, aquesta concòrdia trontolla per la insensatesa de molts dels seus dirigents que no han dubtat a alimentar debats absurds i que la ciència fa molt que liquidà. Em guarden de mentir les primeres mesures preses per l’Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca i el Govern de les Illes Balears. La bilingüització capritxosa del premis Ciutat de Palma i l’eliminació dels dinamitzadors lingüístics en el cas de la primera administració; el tancament de la Ràdio i Televisió de Mallorca, i la retirada de les subvencions a projectes lingüísticoculturals (que sumen gairebé un milió i mig d’euros) en el cas de la segona; i els propòsits de derogar el Decret de Mínims i el requisit de coneixements de català en l’accés a l’administració pública pel que fa a la tercera entitat. Més envestides contra les Balears, la seva llengua i la seva cultura, impossible. I això sense esmentar la ràpida castellanització interna d’aquestes administracions. Totes aquestes mesures tan lesives per a la progressió del coneixement, ús i prestigi del català, no fan més que servir d’altaveu a l’antiillenquisme (entengui’s antimallorquinisme, antimenorquinisme, antieivissenquisme i antiformenterisme) i envigorir l’esquifida còrpora del tenebrisme lingüístic. I el pitjor de tot, l’actitud tan poc exemplar del conseller d’Educació, Rafel Bosch, que en lloc de donar llum, lamentablement i patèticament dóna fum. Per això, sense cap mena de dubte, si es romp aquesta pau lingüística a les escoles que tant ha costat bastir als nostres mestres i professors, els partitpopularistes, en gran part, en seran els responsables.