Hi ha llocs i indrets que tenen el do de pacificar, això és, d’estamenejar els sentits; de posar-los el sostre alt perquè no sentin ofegor; de permetre que facin els estiraments que vulguin per tal de tonificar convenientment l’organisme. No tenen, necessàriament, dots d’oracle, aquests llocs i indrets, però quan hom hi entra en contacte i tant la feixuguesa d’esperit com l’entremaliadura de les reflexions més poca-soltes se senten a lloure, no és estrany que la claror s’imposi a la terbolesa i assenyali senders alliberadors. O això sembla, que ja és molt.
La vall d’Orient, per exemple, i el mateix llogaret de Bunyola tenen aquesta extraordinària capacitat d’aviar ressaques i altres laxituds que carreguen de bastaixos l’esquena rutinària del dia a dia. Sentir l’alba o el crepuscle a la vall d’Orient està demostrat que carrega tota vida d’energia positiva. És clar que d’aquesta càrrega vital favorable, fins i tot civilitzadament bona, n’estan exclosos els que tenen el cuir d’ase, que són molts més dels que mana la decència. Vull dir que s’han d’haver treballat esforçadament tots els terminals sensitius per ser capaços de percebre la potència activa del trenc d’alba o la posta de sol orientals. I a Orient, a tocar de l’església dedicada a sant Jordi, agombolat dins dues cases perfectament integrades en un espai i aire d’altre temps, un restaurant, el Mandala, acaba de fer els cinc rals justos a aquesta sensació de plenitud. Com si menjassis a casa, la minuta presenta menges orientals passades pel gust suís dels amos. Allí, l’estatge convoca el blau intens que ve de la Serra, l’aire humit de la farigola i la camamil·la. I les paraules van i venen sense ferir-se, sense cridar, sense fer-se notar, però entrant ben endins d’on volen. És una sort que cal preservar com sigui, fruir de la vall d’Orient i del Mandala.