marginàlies

James Dean morí tal dia com avui de l’any 1955, i jo vaig néixer desset mesos després. Ja havia fet els quinze, probablement, quan vaig veure les tres pel·lícules per les que ha passat a la història del cinema i a ser objecte de mil llegendes: East of Eden, d’Elia Kazan; Rebel Without a Cause, de Nicholas Ray, i Giant, de George Stevens.

Desset anys després de la seva mort, els aspirants a gegants rebels amb més o menys causa a l’est de l’edèn, seguíem fascinats per la seva manera de connectar, de ficar-te el dit a la nafra, d’incitar-te a tota mena d’estremiments, a mirar amb la màxima intenció. Veníem alliçonats per preceptors inquiets, coneguts més grans amb ganes de gresca en temps de foscúria i altres fonts de coneixements lleugers i densos. És per això que qui més qui menys es va fer el James Dean que millor li anava, el que més s’adeia amb les seves jeies.

Ara, 65 anys després de la seva mort i amb moltes més eines immediates d’informació, alguns seguim insistint en la llegenda, en detalls que no fan més que alimentar el mite de la mirada miop a la que li podies endevinar tant la trapelleria com les quimeres que l’empenyien a no deturar-se davant res ni ningú. És clar que per ventura només en ho pensam, a això.

De tota manera m’assabent que el 1977 l’artista japonesa Seita Ohnishi, amiga i admiradora de Dean, va fer un memorial, d’acer inoxidable i formigó, en el lloc de l’accident on morí l’actor i hi gravà la frase «L’essència és invisible per als ulls», que apareix a «El petit príncep». Segons l’artista era una de les frases preferides de James Dean.

Res més lluny de desmerèixer-la, però em sembla una frase molt més per a Seita Ohnishi i la relació que mantingué amb ell, que no en record seu. La nostra relació amb els mites ho té, això de parlar més de nosaltres que no de l’objecte mitificat.