marginàlies

Es despertà sobresaltat sense poder determinar si l’havia desvetllat el seu propi panteix o l’eixida  espantada del malson. Assegut a l’espona del llit, alenant atropelladament i amb la mà dreta a l’indret del cor com si el volgués contenir, refeia el patiment. Tornava a ser amb la seva fox terrier –catorze mesos  justs després que morís- passejant pel pla dels Llinars a punt del capvespre d’un diumenge gelat però de  llum plena. La cussa, convalescent de l’operació que preludià el seu decés, anava pesadament dues passes rere ell, que se la mirava consirosament, mirant de veure’s sense la seva companyia. De cop, la  cussa arrenca a córrer com si en un no-res hagués perdut set anys i pren el bosquet.

Costa seguir-la. No lladra, la terrier, estrany en ella. Ni gruny, com si allò que persegueix sigui quelcom  plaent. Ell la crida, patint per la ferida de l’operació, que encara no fa tres dies, però no té cap efecte,  el seu crit angoixant. La cussa es fica dins la caseta d’arreus, quatre parets sense sostre, que ell mai no  a vist activa. Segueix sense lladrar. Ell encara està una bona estona, a arribar-hi, i en travessar l’esvoranc que fa de portal, veu que el terra és ple de llibres. Vells i nous; oberts i tancats. Molts fets  malbé i d’altres pràcticament intactes.

Per un moment deixa de pensar en la cussa i sent nítid el soroll  d’una impremta a ple rendiment. Les veus dels operaris i tot, sent. Parlen a crits de futbol. I passant amatentment la vista per aquell insòlit paisatge de llibres d’esquena, troba la cussa que ensuma i grata un embalum. No sap com atansar-s’hi sense trepitjar cap llibre. La torna a cridar perquè deixi estar aquell caramull de roba, però no ho aconsegueix. Mentre mira com ho pot fer per no fer malbé cap text, veu com la cussa ha arrabassat quelcom, una mena de branca. La crida més fort i llavors sí, que la cussa s’atura i el mira amb una mà humana entre les dents.

Espantat, se’n fot dels llibres i en una gambada és vora la terrier, que li deixa la mà als peus. Una mà sana, com si fos una de les seves i instintivament se les mira. És llavors, que la cussa comença a lladrar d’alegria. La fa callar i sense fer cas de la mà, s’apropa a l’embalum per mirar de què es tracta. Sap que  veurà un cadàver, però no té gens de por. Amb la mà esquerra i decididament, estira cap a ell aquella  mena de casaca de franel·la negra i veu el seu avi, el que aprengué a llegir quan ja havia fet els seixanta  i per no avorrir-se fent de vigilant nocturn d’una fàbrica de teixits, que li recita:

«Adà i Sel·là, escolteu això que us dic;
dones de Làmec, estigueu atentes al meu cant:
He matat homes a cops de punyal,
i nois, a garrotades.
Perquè Caín serà venjat set cops,
però Làmec, setanta-set».

I en acabat el recitat, li treu la llengua sangonosa.