marginàlies

Avui fa 96 anys que va néixer Josep Maria Llompart, l’homenot josepplanià que no ens cal oblidar, que hem de continuar fent ben present, sobretot, en dos  vessants en els quals excel·lí, el cívic i el literari.

I en un dia com aquest en què la seva presència es manifesta amb més intensitat, pot fer bé recordar el final d’un poema de Fernando Pessoa, signat com a Álvaro de Campos, traduït per ell i que fa part del text “Totes les aus del món (versions de poesia galaicoportuguesa)” a cura de Gabriel de la S. T. Sampol, que edità el Consell de Mallorca en la seva col·lecció Mixtàlia l’any 2012 i que reuneix una part de les traduccions que Llompart va fer de poetes gallecs i portuguesos.

És el final de poema que comença “Mestre, mestre meu estimat”:

Tant de bo hagués plagut al Déu ignot que jo restàs per sempre aquell
poeta decadent,  estúpidament pretensiós,
que hauria pogut almenys esdevenir agradable.
Per què em tornares jo? Si m’haguessis deixat ser humà!

Feliç el dependent
que té la seva tasca quotidiana normal, tan lleu per bé que feixuga,
que té la seva vida usual
i el plaer li és plaer, i, el lleure, lleure,
que dorm son,
que menja menjar
que beu beguda, i per això té alegria.

Em donares la calma que tenies i em fou inquietud.
M’alliberares, però l’humà destí és d’ésser esclau.
Em desvetllares, però l’humà destí és de dormir.