marginàlies

Reordenant llibres i lectures pendents i a mitges, m’he tornat a topar amb “Certituds immediates”, de Miquel Bauçà, text que llegesc lentament i anot amb freqüència des que el vaig adquirir fa set anys, ja. Set anys, viva Déu!, que diria mon pare. De cop em deman quin temps fa que és mort, en Bauçà Rosselló, i a la solapa d’aquest text es diu que va ser el 2004.

No m’ho acab de creure, ves a saber perquè, i vaig de quatres al web de l’AELC. Aquí em diuen que va morir el 3 de gener de 2005 i és quan record les circumstàncies en què morí, fet que provoca aquest ball de dades.
Recercant en la xarxa més dades del poeta felanitxer –ell també era tafaner!- trob la referència al documental “Miquel Bauçà, poeta invisible”, que dirigí Agustí Villaronga i que em vaig perdre quan l’emeteren per TV3. El mir al pecé, estri que tant fascinava a Miquel Bauçà.
Ningú com Villaronga per mirar d’aproximar-se a la por de Bauçà, a la seva estranyesa absoluta –la raresa que frega la malaltia- i a la seducció també extrema de la seva literatura. M’ha impactant tant que la veïna digués del poeta que era un home que no deia cap paraula –ell, que era de lletra incontinent- com veure en Miquel de sa Pelleteria, el forner, fent de pare teatí.
I tanmateix, per molt de gust que passi de veure el treball rigorós villaronguià, faig cas a Biel Mesquida que, de davant la rulot que feu serví de casa al poeta solitari, diu que dels creadors n’hem d’atendre les obres, no allò que feren en vida. Així, torn a “Certituds immediates” per atansar-me novament a un escriptor sense cap limitació que festejà tant l’excel·lència literària com l’associabilitat necessària per certificar la genialitat:

Tu no tens cap voluntat?
-No, per Déu. Això fa pobre.