marginàlies

El rostre recorda molt Jeremy Irons però la seva figura acusadament magra festeja força bé l’androgínia. Porta uns pantalons estrets negres, un abric tres quarts del mateix color i un fulard morat. Fa mal de posar-li anys, però no ha de fer els cinquanta, que diria el patriarca.

La veu greu, d’actor o recitador, crida l’atenció i fa centrar l’interlocutor en la seva mirada, que parla molt i atropelladament. Li agrada molt la poesia i s’atreveix fins i tot a fer versos que tot d’una oblida, com ha de ser, perquè la poesia és aire, sols això:

Dolça llum
que l’obscuritat
desafia.
Aspre llamp
que la nit encega.

Diu que l’home a qui serveix –en tots els sentits i matisos- des de fa una eternitat està ingressat per una leucocitosi i no li permet que entri a ca seva sense ell. Rareses de vell insatisfet, murmura. Sense poder entrar a casa, ha de deambular per la ciutat i dina i sopa allà on n’hi donen. Dorm a Son Espases i qualque vespre rondeja pels locals que sempre l’han ben acollit, diu amb tota la murrieria als queixos dels llavis. Està content de saber que li oferim la possibilitat de dutxar-se.

Acarona unes ulleres de sol negres Ray-Ban, les mostra a qui l’escolta i li diu que les hi regalà un advocat guapíssim que conegué a Florència. Quin tros d’home, exclama. I mira l’interlocutor com si interpretàs un clàssic:

Som l’home inquietant,
qui no té paraula per combatre;
qui ho tingué tot i res no retingué.