marginàlies

La nit, a l’estació del tren que mai no ha tingut pressa, perd part de la seva transcendència. A l’espai que ocupa no li calen mesures de seguretat perquè el tren té ànima i cedeix la preferència i l’autoritat al seny ancestral que domina els conflictes amb altes dosis de calma.

Tres vagons sestegen en la via de les maniobres per poder afavorir els xafardejos, les secretejades i la conversa lenta que entra en vena.

En les primeres hores de la nit les vies no s’imposen i permeten el trànsit dels badocaires.

El tren, matiner i diürn, ja no porta ni correu ni mercaderies i accepta de bon grat ser atractiu turístic i joguina d’infants que li diuen adéu admirativament. Són més de cent anys els que acumula sense canviar per res la imatge i anant a passa de pensament, foragitant sempre la pressa i les escopinades que un tems formaven part indissociable del paisatge urbà i dels costums dels homes que se’n sentien endins una suposada bravesa que només s’expressava en les tassers.

El tren i l’estació segueixen marcant les hores dels veïns immediats. El rellotge de la vila fa anys que pateix l’abandó indissimulat del consistori.

L’estació ja no serveix de cementiri de vagonetes, que morien amb lentitud exasperant per poder ser objecte de jocs prohibits. El rodam rovellat que en quedava podria servir d’objecte decoratiu. Hom n’enyora l’olor penetrant de creosota. Ja no avisa de l’arribava d’una nova tramesa de travesses. El ciment armat substitueix la fusta i la llegenda.

L’estació segueix centenàriament activa, ordenada, lliurada de grafits grollers i altres endemeses brutes i incíviques. Continua sent la parada obligada d’un tren gens altiu ni arrogant, perfectament dimensionat, fet a mida per no impactar més del necessari en un paisatge que l’engoleix a trams com si fos una llepolia. El tren que mai no ha tingut pressa apreua el sol que envaeix amb la parsimònia i el respecte dels que mantenen la dretura en tot i per a tot.