marginàlies

Els vuit gols del Bayern al Barça en els quarts de finals de la Lliga de Campions li havien fet molt més mal del que demostrava l’endemà de la derrota davant qui fos. Li costava un esforç enorme imprimir cert caràcter a la seva expressió per dissimular l’horrorosa nit que havia passat, entrant a la mala en el son i sortint-ne cada dos per tres amb sobresalts. Entenia que l’efecte de les derrotes culés no havien d’entrar tan endins d’ell per destarotar-li el descans nocturn que tant necessitava; comprenia que res del que l’atzar toca amb els seus dits capriciosos o assenyala amb el seu esguard voluble no pot descarabutar ni l’ànim ni la compostura de ningú, però el cert és que el sentiment blaugrana que, segons ell i no ho diu per dir-ho, corre en paral·lel a les venes magnificant-ne la força, li condiciona l’ésser. I encara l’afecten més els comentaris que, personalment o indirecta, sent a dir sobre les derrotes del Barça i no en parlem si a la desfeta, com en aquest cas, s’hi afegeix la humiliació.

De tota manera, la nit del dos a vuit, sota els efectes d’una dosi més que adequada de la benzodiazepina que pren quan l’ataca la frenesia i que l’ajuda a moderar la ira, va tenir un somni molt estrany que l’inquietà tant o més que la derrota del Barça.

En un ermàs que ocupava tot el panorama que abastava, ell, amb un guant de beisbol d’un dels millors jugadors de la història del qual no en recordava el nom com a única peça de roba que li tapava el sexe, empaitava un cavall escanyolit, que ranquejava, amb les galtes roges de tant conversar, suposava. Quan li tirà el llaç que portava, el cavall, lluny de fugir, l’esperà i es mogué el necessari perquè la corda li enganxàs fortament el coll. Ell, en veure que aquella bèstia no era precisament cap bellesa, ni jove, ni amb l’esperit de lluita que esperava, pensà que per ventura havia canviat tots aquests atributs valorosos per una feredat molt pitjor que la salvatgia. Ple de temor se li atansà lentament i com més se li apropava, més clar sentia com el cavall parlava en llatí, llengua que ell desconeixia completament.

En ser ben davant la bèstia i en el moment d’alçar el braç per acaronar-li el coll o la cara en senyal de pau i calma, el cavall li prengué tota la mirada i esclafí a riure amb estridència. Ell, de la impressió, amollà la corda i recula unes passes, i va ser aleshores el cavall qui el tranquil·litzà amb un català ben correcte:

-El jorn s’apaga i el corb s’envola vers el bosc ombriu. Les bones coses del dia ja comencen a decaure i ensopir-se, mentre que els agents negres de la nit s’aixequen per llurs preses.

I en haver acabat de dir això el cavall, ell es despert esparverat, amarat de suor i panteixant amb molta dificultat. S’adona, però, que ja no sent el dol per la derrota del Barça: sols té interès per les dents negres com la pega del cavall que tant li era conversar en llatí com en català polit. I d’aleshores ençà intenta trobar una explicació al somni i, infantilment, es proposa de tornar-lo a somniar per aclarir tant l’aspecte com la cita; i, òbviament, a qui pertanyia el guant de beisbol que li feia de tapament.

Tres nits han passat sense que hagi tornat a veure en somnis el cavall escanyolit però no perd l’esperança; anit serà propícia, es diu després de perdre la benzodiazepina.