marginàlies

Encara no fa fred, però ja escriu amb les mitenes de colors vistosos teixits per la dona que cuidà sa mare durant tres anys, des que començà a anar fluixa de cames fins que morí, aviat farà cinc anys. No l’ha tornada a veure més, a n’Eulàlia, la cuidadora de sa mare. L’endemà del funeral liquidaren el que li devia i adeu siau, com s’acomiaden dos estranys. I això que arribaren a secretejar gairebé sense voler. Estava a punt d’entrar a la vuitantena, ella, però encara li sobraven forces per mantenir tant sa mare com la casa a punt de revista. I atribuïa el seu vigor al fadrinatge, estat que recomanava amb vehemència a les dones i no tant als homes perquè els marcia i els ablania de manera alarmant. Per vostè ho dic, li deia amb tota amabilitat i cortesia, cerqui’s una dona bona de conformar en tot i tindrà unes velleses dignes de senyor, que vostè és bona gent, sempre amb el cap dins l’alfàbia dels llibres i els escrits i les classes a l’institut, i es mereix bon tracte i bona vida.

Però no vol que el record de n’Eulàlia li impedeixi escriure que encara no ha trobat ningú amb qui poder ser ell a plaer i a discreció. Tampoc s’hi afanya, a trobar aquest algú, perquè ha arribat a bons tractes amb la solitud i s’acompanyen i es complementen. I en l’escriptura, esbojarrada i tot, hi troba el forat per on furonejar en el silenci que sempre troba escletxa per dir allò que ningú no gosa dir i indicar el camí per fugir de la rutina. I es mira les mitenes i entra en el color vermell que crida la curiositat i es plany amb amargor de la vulgaritat deplorable que discurseja per no dir res, només per dictar i manar, per declarar guerres que, per locals que siguin, a tots ens afecten. I torna a veure i a sentir n’Eulàlia que li diu que el fadrinatge ablaneix els mascles i els marceix.