marginàlies

Els Silvestres i les Colomes fan festa, avui, el darrer dia de l’any. Diuen que les segones en fan fins al migdia i els primers d’aquí fins a mitjanit. I avui, per celebrar-ho, he dinat amb tres Colomes d’altres tantes generacions. La matriarca, de 89 anys, encara gaudeix de l’autonomia suficient per poder dir que viu amb totes les conseqüències. En dóna moltes gràcies a Déu, que ella hi creu, d’estar bé malgrat els empirreumes de l’edat, que són generació. I així i tot –o per això- reconeix que no li és gens bo de fer pensar en què haurà de deixar tot això que l’envolta i que tant li plau, sobretot el seu besnét que li ha rejovenit l’estimera. Li costa entendre que tot hagi de finir. Li mirava les mans, mentre dinàvem, i recordava en un alè per tot on han passat, des de la barraca de carboner fins a la comoditat final d’un pis menut; tot el que han viscut i com, i tot el que han creat a partir de la intuïció, la força imparable de la convicció i la perseverança. Qui pogués accedir a tanta saviesa abans que s’esvaeixi! A la casa dels prodigis, on hem dinat, en algun racó que ningú no sap on és però que tothom sospita hi ha amagada l’arqueta de la santa aliança amb els déus propis de la nissaga que en un dia com aquest s’encalcen com si fossin nins petits fent molta escandalera.