marginàlies

En Joanet és un gazanenc que ha aconseguit deixar d’intoxicar-se i castigar-se el cos després de molts d’anys de provar totes les substàncies alienants possibles. En aquesta guerra, però, hi ha perdut una cama i hi ha guanyat gairebé tots els mals que poden atacar un cos humà.

En Joanet, com la majoria de gazanencs, no té res ni a ningú. Ho ha perdut tot transitant per camins errabunds que ben aviat es dissolien fins a desaparèixer. L’absència pregona de salut que ell considera vida, li ha permès accedir a una pensió no contributiva que supera en molt poc els quatre-cents euros mensuals. Aquesta quantitat no li permet, lògicament, accedir a cap mena d’emancipació, però sí que, lliurat dels peatges subtanciosos de la droga, amb imaginació i alguna renúncia esquifida, pot fer retre qualque euro.

D’aquest raconet de miserable sense sostre ni sòl, en Joanet n’ha volgut fer partícips els seus companys gazanencs i anit els ha convidat a gambes i a cistelletes de pasta de fulls amb marisc. No li agraden gens les festes nadalenques; les odia profundament, com tots els seus companys, però hi ha usatges mals d’eradicar i, per ell, el sopar de Nadal durant molts anys era una fita capital. Avui l’ha recuperada, és clar, però ha sentit una punció semblant a la que sentia temps enrere.

Se’l veia satisfet, ben instal·lat en la seva cadira de rodes de tercera o quarta ma i que per ell és un bòlit amb les darreres prestacions.