marginàlies

Tenim ben a la vista els fonaments de la nostra feblesa i alguns encara es pensen que són troballes d’altres eres, de quan el pa i la sal determinaven l’avenir. No ens n’adonam, però de cada vegada som més zoo i com més va, més n’hi ha que s’embabaien amb les feres del veí sorrut. Vanitosos, no volem escoltar ni les rates ni les cuques i així de cara assumim la pervivència dels que venen de casta. No volem assumir de cap manera que l’època de les grans descobertes és història, que ara som a l’equador de l’era de l’oblit i la desmemòria, la que ens ha de glaçar necessàriament el darrer alè. I amb manotades i histrionismes no aconseguirem mai espantar les afliccions, que reclamen rosegons d’angoixa i la sal de la suor o de les llàgrimes. La intempèrie no consent cap sostre i tot són paraigües que pretenen amenaçar-la. Mentrestant, és ella qui es fa llar endins i pren possessió de les cambres oferint els llits i els amants estugosos a les nits roents. De l’illa només ens en toquen dos pams quadrats per hom per seure-hi amb els talons besant els isquiotibials i enlluernar-nos amb el primer sol que torni. I quan hi sigui, no cloure els ulls per sentir el mal que fa l’excés de llum que converteix la blancor en espasa.