marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
L’ANACONDA I EL GALL FAVER
S’aixecà del llit inflat com un calàpet de felicitat: havia somniat que, de la bassa negada de prop de ca seva –havia plogut amb ganes els dos darrers dies- n’havia sortit una anaconda que discutia amb un gall faver aparegut, també, per art d’encanteri.
-No em toquis els ous, Maria, deia l’ocell a la serpentota.
-No facis el ridícul, polla bajana, replicava el rèptil, i deixa’m passar, que tenc pressa i gana.
Fins aquí entén el que es diuen els dos animals. Segueixen discutint durant uns instants més fins que l’anaconda, lentament, pot ser i tot humiliada, gira en cua i es perd dins la bassa amb quatre pams d’aigua. I el gall faver, que ni contempla la retirada, segueix picotejant com si acabés de compartir una xafarderia amb la l’eunectes murinus.
Fantàstic, es deia, més material per al bestiari que des de fa temps prepara. No sap quina lliçó en traurà, d’aquella bestiesa, car tothom sap com i amb qui caigué el gegant Goliat. Tothom també sap que moltes mosques maten un ase. Fa més qui vol que qui pot, recorda raig seguit que li deia el padrí, les nits d’estiu que sortia a la clastra a fer les darreres xuclades del dia a un caliquenyo.
Vint-i-cinc anys, farà que morí com cal, el padrí: disposat a fer la becaina. Feia dies que tenia poca gana, però els vells no gastam res, deia. Se n’anà a davant la casa, que li deia a l’aiguavés que feia les funcions de sala d’estar. Es llevà la gorra, s’assegué a la butaca bona que li comprà la tia perquè descansés millor, amoixonà na Lia, la cussa, que no el deixava sol mai, i aclucà els ulls.
Va ser na Lia, precisament, qui al cap de poc s’adonà que el seu amo no tornaria del son. Dins la casa tenia privat lladrar, però per anunciar la mort de son amo ho féu tres angoixosos pics. Tots els que eren a la cuina es donàrem per assabentats.
Collons! Què té a veure, es demana desinflat del tot, ara ja gens calàpet, l’anaconda humiliada del somni amb el padrí i els seus adagis?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que has escrit… en dic un conte de llar de foc. Sempre m’ha agradat molt escoltar-los:
…”Fa més qui vol que qui pot, recorda raig seguit que li deia el padrí, les nits d’estiu que sortia a la clastra a fer les darreres xuclades del dia a un caliquenyo. Vint-i-cinc anys, farà que morí com cal, el padrí: disposat a fer la becaina. Feia dies que tenia poca gana, però els vells no gastam res, deia. Se n’anà a davant la casa, que li deia a l’aiguavés que feia les funcions de sala d’estar. Es llevà la gorra, s’assegué a la butaca bona que li comprà la tia perquè descansés millor, amoixonà na Lia, la cussa, que no el deixava sol mai, i aclucà els ulls. Va ser na Lia, precisament, qui al cap de poc s’adonà que el seu amo no tornaria del son. Dins la casa tenia privat lladrar, però per anunciar la mort de son amo ho féu tres angoixosos pics. Tots els que eren a la cuina es donàrem per assabentats…”
És molt bonic.
Anna