marginàlies

Avui fa 76 anys que mataren Emili Darder, el batlle màrtir. A les 12, en el cementiri de Palma, en el lloc on l’assassinaren, una bona munió de deutors del seu mestratge li hem retut l’homenatge que es mereix; reconeixement que hauria de ser perdurable i no puntual, és clar. I molt més nombrós, sens dubte, i de nosaltres depèn escampar la seva llavor. Feia una fretada i més d’un ens imaginàvem la gelor d’aquell 24 de gener de 1937, que també era diumenge si no m’equivoc, en què Emili Darder moria assegut en una cadira perquè la seva salut al límit no li permetia estar dret. També s’han recordat Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni M. Ques, afusellats el mateix dia.

Excel·lent parlament de Guillem Frontera i molt sentits els himnes: la Muixaranga, l’himne de Riego i la Balenguera, i el Cant dels Ocells que ha interpretat un violoncel·lista.

Retornat a casa he volgut recordar el text “Amor a Mallorca” que va escriure fa 96 anys, quan ell en tenia 22, i que edità a la revista “Mallorca”. Diu Darder:

“És notable per molts de conceptes com els mallorquins estimen Mallorca. Tots l’estimam molt i arriba fins a tal punt la nostra passió que dividim el món en dues parts: una, la més important, amb la qual tot ho relacionam, «Mallorca»; l’altra, que sols ens interessa molt secundàriament, és «fora de Mallorca». De la resta del món no coneixem més gent que la dels països veïnats; i així, parlam de maonesos, eivissencs, catalans, valencians, essent tots els altres «forasters». 

[…] Emperò, si investigam el que és en la seva essència aquest amor, ens convencerem que és inconscient.

[…] El mallorquí, amb tota la immensa afecció a la seva «Roqueta», demostra una inconsciència prou gran. Intentaré demostrar-ho: Si fixam la mirada a la ciutat nostra o als pobles de l’illa, es veurà pertot arreu el mateix. Calma i més calma, i en dir calma em referesc a la intel·lectual i no a la material, ja que amb el nostre esforç hem fet una bona xarxa de ferrocarrils (els trens de la qual encara que a poc a poc, al cap i a la fi, funcionen), unes bones comunicacions marítimes, tenim una sèrie de societats regionals de crèdit, etc.; vull dir que no es troben a la nostra illa centres de cultura on es facin tasques per al perfeccionament intel·lectual. 

[…] El mallorquí per si mateix, molt sovint, es mostra actiu treballant egoistament per a si mateix, adquirint així el seu benestar material, unint-se amb altres en empreses comercials únicament per al seu benestar particular, conservant, consegüentment, el personalisme. Així es comprèn que, oposadament a la prosperitat material que en general es veu a la nostra illa i que resulta de la suma de cadascuna de les particulars, es mantengui un tan baix nivell moral i intel·lectual, que és, aquest, el resultat de la unificació íntima d’esforços col·lectius. 

[…] Hem de despertar del nostre somni i abandonar la nostra calma; hem de desposseir-nos del nostre personalisme i posseir-nos d’humanisme; agrupar-nos per constituir centres culturals que ens relacionin amb la resta del món i poder seguir a l’avantguarda de la marxa progressiva de la civilització; i fer una selecció del que és bo i dolent que hi ha a la nostra Mallorca, per conrar el primer i fer desaparèixer el segon.