marginàlies

El llogaret d’Orient, a primera hora d’aquest diumenge que inaugura l’estiu més estrany de l’era, tenia tots els colors i els sons de la quietud pujats, i gairebé ningú no els atenia com reclamaven. Cap badocaire, algun ciclista que passava escapat –com si fugís d’un desastre o volgués arribar d’hora a una cita esperançadora-, un motorista displicent i arrogant, un parell de veïns i la calor matinera que ja feia rebentar cigales.

I el seu cementiri, mort. Descuidat. Un espai sagrat profanat per la deixadesa i l’oblit. Ignor quantes persones hi ha enterrades. Record que ja fa molts d’anys –no m’atrevesc a aventurar quants- hi enterraren el vicari Binimelis, un homenet eixerit, baixet d’estatura i altíssim de bondat, amb ulleres rodones de muntura metàl·lica incrustades dins una cara rodona i  riolera, xerraire i molt amatent amb els que l’escometíem. Més cap aquí crec que també hi enterraren un veí estranger que, encisat per la màgia del lloc, hi volgué passar l’eternitat.

Tanmateix, per pocs enterrats que hi hagi, descuidar un cementiri, matar-lo per desatenció, ens indignifica. Fer el sord a la vida esponerosa, agraïda i plena dels cementiris és ignorar la nostra condició d’éssers sensibles i sensibilitzadors.

La calor oriental (així es diuen els naturals d’Orient), tan d’hora, en sortir de les zones més obagues, ja es feia lloc preeminent i, a més de les cigales, convocava les mosques d’ase i altres insectes tan entremaliats com molests. Com sigui, hom sentia molt més la benvolença d’Orient, la seva altíssima capacitat d’esbandir recances i altres males digestions de gests i expressions esmussos, i d’obrir esquerdes generoses en el penar, que et pren el cor i l’arca de l’esperit per qualsevol fotesa.