marginàlies

Bru Rovira comenta extensament al diari Ara d’avui, dia 8 de maig, en l’article “La paraula veritable”, que l’ayapaneco -una de les gairebé quatre-centes llengües que es parlen a Mèxic- està a punt de desaparèixer. És una notícia que si no fos pel fet que els dos únics parlants d’aquesta llengua no es parlen -i ningú no ha estat capaç d’escatir-ne per què– hauria passat per la malla informativa. Efectivament, Manuel Segovia, de 75 anys, i Isidro Vázquez, de 69 anys, tot i viure a menys de cinc-cents metres, ni se saluden.

Misèries –o no- del misteri humà. I no crec jo que amb el pretext de preservar la seva pròpia llengua s’oblidin del greuge ocult que els manté enemistat i es prestin a deixar dit tot el que saben i entenen. Segons el lingüista nord-americà Daniel E. Suslak, l’ayapaneco, com a exponent de les llengües mixezoqueanes, és molt ric quan tracta les sensacions, els moviments i els sons, i fa servir onomatopeies molt elaborades.

En l’article de Rovira no s’esmenta, però cal saber que l’ayapaneco, a la meitat del segle passat, tenia unes 8000 famílies de parlants. A partir de la construcció de la carretera Villahermosa-Comacalco, aquestes famílies hagueren d’emigrar i, privat de l’espai per mantenir-se viu, aquest parlar començà el seu rapidíssim ocàs. En els nous assentaments, els propis pares no varen voler que els seus fills dominessin “la paraula veritable” –numte oote– per no distreure’ls a l’escola, on convenia que s’afanyessin a aprendre castellà i anglès. A més, diuen, la gent, en sentir-los parlar ayapaneco, es burlaven d’ells.

Cap de les dues excuses per deixar perdre l’ayapaneco no em vénen gens de nou: a Mallorca, no fa massa anys, “feia fi” parlar horrorosament el castellà. La conclusió de Bru Rovira té molt de suc, car  considera que entre els dos darrers parlants de l’ayapaneco s’ha establert una mena de pacte de silenci, “l’últim acte de fidelitat i complicitat dels dos únics parlants amb la llengua materna pròpia que, rebutjada per la comunitat, incomodada per un món on tot s’uniformitza i la particularitat es converteix en una molèstia, hagin  decidit aguantar la respiració fins a la inanició definitiva”.  Com sigui, en morir una llengua es perd irremeiablement la relació particular que estableix un grup humà amb tot allò que l’envolta i entre ells. Per això, és ennuegador que, segons Unesco, de les prop de 6000 llengües que es parlen al món, la meitat podrien desaparèixer abans del 2100.