marginàlies

Na Júlia, l’anyella que a força de biberons i esments a escarada de Quico ha sobreviscut a la mort de sa mare, ja ha fet dos mesos i s’ha fet la madona (alguns li diuen princesa tot oblidant que viuen en una república autèntica) de Can Gazà. Ben refeta, blanca com un floc de neu, senyoreja les estances de cals pobres. En ser l’hora de tornar-la al ramat cruixiran moltes dents, com ha passat cada vegada que els gazanencs han salvat algun animal de la mort massa prematura.

Els estius, el coc gazanenc sol extremar la seva creativitat culinària aprofitant l’època millor de les verdures. Avui ha fet unes sopes de peix exquisides que ha servit amb un toc d’arròs bullit i la morena que pescà en Manel. La trentena de comensals han fet bon cap de taula. Els que dinen a Can Gazà i no en són residents, se n’han duit carmanyoles de plàstic (dir-les tuppers és estalviable) per sopar. La gana, els estius, tampoc no fa vacances.

Els gazanencs respecten molt el rigor de l’estiu i sembla que no fan més passes que les estrictament necessàries. Van alisos, és clar, com tothom, però a part de la calor, molts d’ells enyoren el futbol. Avui veuran la final de la Supercopa d’Europa entre el Barça i el Sevilla, i ja hi ha sarau.

Com recorda el coc i síndic general, Can Gazà no deixa de ser un monestir laic on l’aire corre amb la llibertat pròpia de qui té el que necessita, res superflu, res prescindible.