marginàlies

El meu preceptor, en Pau, el nét, quatre anys i mig de plena saviesa, té molts dubtes sobre la veracitat de la història que conten del ratolí que porta regals en caure les dents de llet. Considera que la densitat d’un ratolí no permet que porti sota el braç cap conte ni fins i tot una moneda d’euro o una samarreta. Que no veuen els nins que això no és possible? A més, com pot arribar al botó del vuitè pis de l’ascensor un ratolí que fins i tot costa de veure? I ho diu jugant amb els ulls i l’expressió doctoral, movent els braços harmònicament per emfasitzar adequadament les seves reflexions que deixen petja.

Considera que són els pares, els que deixen els regals sota el coixí de qui li ha caigut una dent i li fan creure que li ho ha portat un ratolí. Ja ho val! No cal que hom perdi el temps parlant-li de la màgia i del misteri; de tot allò que és possible encara que costi capir-ho plenament. Sense anar més lluny, per què suren els planetes i els satèl·lits que tant li agraden. No és el mateix, diu amb força seguretat: parlam d’una dent, que és molt petita, d’un ratolí com un dit i de contes i monedes d’euro.

Costa assumir tanta saviesa. I més en veure que immediatament després de la seva exposició s’enfila com un esquirol a l’atracció del tobogan del parc que més li agrada i, mentre ho fa, empata la xerrada amb un noi que parla rus amb el seu company i amb ell un català passat pel barri de Santa Catalina de Palma. Ves a saber si parlen de ratolins i de dents; de si per l’estepa russa també es fan i corren ratolins com el de la falòrnia.