marginàlies

Pels volts de Nadal solen sovintejar els reportatges periodístics sobre els centres d’atenció a tots els caires de la marginació humana més profunda. No és mala cosa que els mitjans s’interessin per aquests refugis que mai no abandonen la seva extrema vulnerabilitat per no desdir de les persones que s’esforcen per ben atendre. I tanmateix quan ens demanen quin serà el menú de les matines o del dinar de Nadal, l’encanteri s’ensorra. Les ràdios, diaris i televisions no venen, és clar, per fer una immersió d’urgència en les aigües més brutes i procel·loses de la condició humana, sinó per completar la posada en escena de la comèdia nadalenca més ximple.

L’exclusió humana extrema és la malaltia social més minoritària. La causa de la marginació és la més marginada de les causes, la menys acceptada per la ciutadania. És cert que les administracions públiques dediquen recursos econòmics i humans –insuficients de totes totes- per atendre-la, però és evident que no basta. I no ho és perquè no és una qüestió capital en cap programa electoral ni objectiu transversal en els equips de govern estatal, autonòmic o local. El tractament d’un xacra tan determinant com aquesta s’arracona sense cap complex en el departament de serveis socials. I prou.

La percepció ciutadana de la marginació profunda és assimilable a la delinqüència, als malfactors, als indesitjables, i contra aquesta clamorosa injustícia no s’aixeca cap veu política, ans al contrari, hi ha opcions polítiques i no necessàriament feixistes que són inequívocament aporofòbiques.

Per això, un reportatge nadalenc sobre els menús dels centres d’atenció a les persones més vulnerades no ajuden gens a fer possible un altre Nadal menys doblerer, menys de comerç, menys hipòcrita, en definitiva.