marginàlies

A Can Gazà estam de dol: ha mort n’Andreu i a casa, com volia. El febrer va fer tres anys que hi ingressà, temps durant el qual ha demostrat a bastament que era un extraordinari ferrer. Abans que la inanició el prengués, treballà uns anys a Líbia. No en sabem gaire, de les seves cuites personals: que estava divorciat, que tenia un fill i una tracalada de germans, i que residia a l’illa des de feia una trentena d’anys.

Durant els quaranta mesos que ha residit a Can Gazà no rebé mai cap visita de cap familiar i no fa ni un mes que tornà a dir que no volia que avisàssim a ningú en cas de mort. Per això, no deixava el contacte que li requeríem. Tenia cinquanta-nou anys i el seu aspecte, els darrers mesos, era de norantí. Els seus malucs ja no polien pus, però amb el cor en un fil i els pulmons retuts, no el podien operar. Des de fa uns mesos, havia de prendre oxigen durant quinze hores diàries. No fa molt, en sortir d’una de les seves estades excessivament regulars a la UCI, convidà els companys a sopar. Així s’acomiadà de tots sense fer-ho gens coneixedor. Castellà fort, de Salamanca, portava tatuat l’escut del Reial Madrid al braç esquerre. Fins al darrer alè, que féu sense gens d’angúnia, mantingué la consciència. Instants abans d’anar-se’n, donà les gràcies al company que l’havia rentat. Ha mort com i on volia.