marginàlies

Avui fa vint-i-quatre anys que morí Josep Maria Llompart, encara que en tot aquest temps no hagi callat ni un sol moment. I enguany en fa 45 que Llibres Rai editava “La terra d’Argensa”, que va dedicar al poeta de Felanitx Miquel Dolç (1940-2005). En el pròleg, Joan Oliver –o Pere Quart- deia d’aquesta obra que “em sembla no tan sols un llibre bell i transcendent, sinó també oportú i saludable. Síntesi, en certa mesura, de dos corrents poètics –bellesa i lluita– i missatge commovedor d’una sempre renovada fraternitat a través del nostre mar”.

Tant en Llompart com “La terra d’Argensa” segueixen sent oportuns i commovedors. “El cant”, el poema que enceta el recull, n’és una bona mostra:

Un cant per a una pàtria.
Amb veu nova ho proclamo, ho anuncio,
us ho dic amb les lletres ben rentades,
esmolades de fresc –no fóra cosa
que us agafés desprevinguts-:
un cant per a una nova pàtria.

[…]

Cull –mana el Senyor- un mot com una aritja,
com una cabellera desfermada;
llença’l, còdol brunzent, sobre la teva
província feliç.
Menja excrement, si et cal, fins que la boca
et canti com un sol, i tots els homes
d’aquest racó de terra on vas morint-te
assagin amb els ulls l’alçada de la sang.

Sobre vosaltres, homes seguríssims
d’estadis i diaris:
sobre vosaltres, homes d’aigua,
ulls estorats; sobre vosaltres,
ombres només, perfil, melangia de seda;
sobre aquest i aquest i aquell,
la milana del mot, el vent, les aigües lliures
-mana el Senyor- un cant
per a una pàtria.