marginàlies

Vaig veure Shutter Island, ahir, i he de dir, sense preambular gens, que mai una tireta m’havia fet parar tan boig. Des dels primers compassos, aquell esparadrapet sobre la cella esquerra de Leonardo DiCaprio es convertí en una mena de fanalet per no errar el peu -ni l’aplom del trepà- en aquesta immersió en el desordre mental que és la pel·lícula.

Passà per distintes tempestes, la tireta; per distintes mans plenes d’aigua, però no cau en cap d’aquests moments. Heroica tireta! Això sí, a mesura que passa el temps va perdent consistència, els caps perden tesor i en la darrera dutxa reparadora de Teddy Daniels, el protagonista (l’aspersor, no era el mateix de Psicosi, de Hitchcock?), es desenganxa completament, senyal que la ferida s’ha curat o, el que és el mateix, que el busseig pels procel·losos aiguamolls s’ha acabat i tornam a prendre l’aire de la realitat; o quelcom semblant, perquè ja ens ha advertit el Dr. Cawley que la sensatesa no és cap opció.

Són més de dues hores suportablement angoixoses en les quals sents a dir coses no gens banals, que et punyen sense manies, i en veus d’altres que, a més d’inquietar-te, et roben la cartera de l’atenció. Val a dir que Scorsese banyarriquereja a les totes -trepana, trepana- en aquesta illa del finestró o a la inversa, en aquest finestró esdevingut illa de turment.

A voltes fa la sensació que t’ha pres fortament pel coll i no per escanyar-te, precisament, sinó perquè no deixis de parar esment a tot allò que et conta: el record d’unes atrocitats que porta tatuat el sentiment de culpa; l’evocació devastadora que no té aturall, que apareix quan menys s’espera; la impotència o incapacitat per desempallegar-se d’una vivència sangonosa, violenta, sense cap déu que la foragiti i que t’empari.

I tanmateix no surts de la sala de projecció més emparanoiat que abans encara que notis molt més imprecisa la línia que separa la sensatesa de la bogeria. És de veure, Shutter Island, perquè dura molt més que el temps de la projecció, senyal inequívoc que entre tots els que l’han feta l’han encertada. I repastant-la, el pavelló enrunat del penal i frenopàtic d’Aschcliffe em recorda el Manderley de Rebeca. I fins i tot en el personatge del piròman, el de la cara xapada del pols esquerre a la galta dreta, que apareix fugaçment encara que tingui un grapat de frases, m’ha semblat entreveure-hi les traces de Robert de Niro o, millor, de Max Cady, del Cape Fear dirigit pel mateix Scorsese.