marginàlies

Un amic em demanava no fa molt què en pensava de la situació sociopolítica de les Illes en haver-se complert el primer any del Govern Armengol i quina valoració en feia, de l’executiu. No vaig dubtar a contestar-li de manera clara que n’esperava més. Que de totes les expectatives i les esperances que obrí, poquetes s’han curullat. S’han pres decisions transcendentals, sens dubte, i s’han d’aplaudir de valent: s’ha derogat el TIL; i la Llei de símbols; s’ha reincorporat el requisit lingüístic en l’accés a l’administració pública; les Balears s’han reincorporat a l’Institut Ramon Llull; s’han recuperat els canals televisius de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació que Bauzá ens havia furtat per raons ideològiques… S’ha abandonat la confrontació constant i la fatxenderia política que presidí el bauzanisme, però la normalització lingüística incorporada en una nova política cultural que respongui a les necessitats i als desitjos dels illencs, no forma part dels principals eixos de l’acció de govern; tenint en compte que tant la llengua com la cultura catalanes varen ser perseguides, negligides, menyspreades i, sobretot, conflictivitzades fins a límits insospitats durant quatre anys sense declarar cap treva, fet que reclamava naturalment un pla de xoc per refer el mal infringit en la cohesió social de les illes.

Érem molts els que pensàvem que la valentia i la decisió a l’hora d’aplicar l’Impost del Turisme Sostenible, o la predisposició al diàleg en el cas de l’educació, per posar dos exemples altament positius, també hi seria en l’àmbit lingüísticocultural i no ha estat així. Érem molts els que pensàvem que el Govern Armengol lideraria l’anhelat canvi en matèria cultural lingüística fent política de veres, política de mires amples i tirades a l‘horitzó, i, de moment, no ha estat així. I fa mal veure i sentir com aquest govern segueix la nomenclatura dels que tenen declarada la guerra a qualsevol llengua de l’Estat espanyol que no sigui la castellana i empra sense cap temor i amb la boca plena el verb “imposar” només en aquelles qüestions que afecten la llengua pròpia d’aquestes terres enmig del mar, que no és altra que la catalana. Els drets lingüístics estan en el mateix nivell que els altres drets socials, per la qual cosa s’ha de ser molt curós a l’hora de referir-s’hi i d’atendre’ls, sobretot. Estam parlant de drets i, per això, la primera determinació que hauria de prendre l’executiu de les illes seria precisament aquest: desterrar del seu vocabulari aquelles expressions que conflictivitzen el català i aquells que l’empren de manera natural. I la segona, que no ha fet encara, reincorporar a la Llei de comerç l’article referit als drets lingüístics perquè és en el comerç on més es conculquen.

Fa un any que es varen desallotjar del Consolat de Mar les polítiques lingüístiques, culturals i educatives més regressives de les viscudes a l’arxipèlag en els darrers quaranta anys. Cal recuperar el camí perdut com més aviat millor i fer molta, molta i molta feina perquè la llengua de Ramon Llull, que és la nostra, recuperi el lloc i el rang que es mereix. El Govern Armengol és capaç de liderar i fer aquesta feina juntament amb les entitats que des de fa anys i panys no es cansen de picar pedra… i llengua. És capaç però ha de voler. I hem de fer entre tots que ho vulgui.