marginàlies

Que hagi dimitit Esperança Camps com a consellera de Participació, Transparència i Cultura del Govern de les Illes Balears, no és de cap de les maneres una bona notícia ni per al país, ni per a la transparència que ha de presidir tota l’acció del nostre  govern, ni per a la necessària activació de la participació de la ciutadania en la seva acció; ni, per suposat, per a la cultura que més ens concerneix.

I les raons que ha exposat públicament per dimitir, aspregen encara més la seva partida. Tant les que s’han explicitat com les que s’insinuen, s’entreveuen o fins i tot es poden imaginar, indiquen desconfiança entre equips de treball, àrees estanques de poder i molta mala maror arreu. I tot plegat, pot afeblir o fragilitzar el govern. I el país i les seves peremptorietats el necessiten fort i coratjós.

Als gestors públics se’ls ha de valorar per la seva acció i personalment he criticat des d’aquest bloc i des d’altres instàncies la lentitud i la falta de fermesa en què s’estaven prenent les decisions de la conselleria de Camps,  primer per desmuntar tot l’entramat legislatiu aixecat pel Bauzá per secundaritzar la llengua catalana i, conseqüentment, per engegar les accions necessàries per recuperar el temps perdut quant a la normalització lingüística. Nogensmenys els atacs al català fonamentaren la impresidència de Bauzá i varen ser, a la vegada, una de les forces que propiciaren el canvi del govern, raó per la qual els avanços en matèria lingüística havien de ser un dels punts més importants del govern Armengol.

I vaig tenir l’ocasió de parlar-ne personalment amb ella, que al·legà dificultats d’índole tècnica, donat que estava al capdavant d’una conselleria nova, qüestió gens menor per la complexitat administrativa que implica. A més de voler posar peu ben fiter, i dedicar-hi el temps que calgués,  en tot allò que engegava –sobretot en l’aspecte jurídic- per dificultar com més millor el retorn del català a les cavernes bauzanenques.

Amb la dimissió de Camps i per tot el que ha remogut no sembla que s’obri pas –almenys a priori- cap revulsiu en una conselleria que, personalment, em sembla que junta tres camps de treball que haurien d’anar separats per ser més eficaços, sobretot en l’àrea major que seria cultura; i que incorpora una direcció general que per la seva importància estratègica, social i política, hauria de dependre directament de presidència del Govern perquè implica tota la governança: Política Lingüística.

Tant de bo m’equivoqui! I tant de bo que els agents més actius dels diferents partits polítics que donen suport al govern Armengol entenguin que gestionen el país i per a ell, únicament per a ell; només per al país i no per a les conveniències dels seus partits. Sembla una bajanada, dir això, però a voltes cal dir-ne, de ximpleries, per capir amb precisió el sentit exacte del que cal fer i perquè.