marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
OFENSA DOBLE
En Rafel és un molt conegut meu que fa uns mesos va ser víctima d’un ictus apoplèctic que, de poc, no acaba amb ell. Se’n sortí amb dificultats serioses de parla, havent perdut la capacitat lectoescriptora i amb una minva aclaparadora del vocabulari. I això, en una persona abocada als llibres i a l’ensenyament universitari, infringeix més dramatisme a la derrota. Se’n va sortint, però.
Comença a recompondre-ho tot, encara que no sempre sap quina paraula correspon a allò que té en ment, a allò que veu o sent. Conversar amb ell, per això, requereix dosis altes de calma i paciència.
Ahir, sortint de l’OCB, em va escometre amb un “ei, tu!” ben eficaç. Jo, despistat, no l’havia vist i de seguida em vaig disculpar. I ell també ho féu amb llàstima feridora: sap qui som però no recorda el meu nom i s’havia vist obligat a cridar-me com els micos.
A part de desitjar-me bona Pasqua, em volia referir un incident que acabava de tenir amb una dependenta d’una llibreria. Fent un esforç titànic farcit de llacunes, em digué que es dirigí a una de les dependentes, que li digué que no l’entenia. I ell entengué que no l’entenia per la seva dificultat expressiva. Hi tornà, en català per suposat, i més poc a poquet, suplint les paraules que no li eixien per gests imprecisos i tot esperant que la llibretera li sortís a camí. La dependenta, però, seguia dient-li que no l’entenia, i ell fent esforços per explicar-li el seu mal fins que una segona dependenta entrà en acció tota irada enflocant a en Rafel que era un pocavergonya i un mal educat. Al punt, el bo d’en Rafel ho entengué: la segona dependenta s’enfurí d’aquella roïna manera perquè s’expressava en català. I comprengué, a la fi!, que si la primera dependenta no l’entenia no era per les dificultats pròpies d’una víctima d’ictus, sinó perquè no entenia la llengua d’aquí.
Bona la féu, la dependenta irada! No m’ho contà, però m’ho imagín, car la fidelitat d’en Rafel al país és prou ferrenya. I si m’havia escomès era per demanar-me que l’ajudàs a redactar la denúncia que volia interposar, perquè encara no pot escriure, tot i que s’hi esforça prou. També tenia intencions d’escriure una carta als diaris. No sé si ho ha fet ni si ho farà. Sí que es dirigí a l’Oficina dels Drets Lingüístics, que cursarà les reclamacions pertinents.
Per això, per si de cas es decideix a denunciar públicament el cas, no li vull aixafar la guitarra comptant amb tota mena de detalls la seva lamentable peripècia. En tot cas, aprofitant que entram a la setmana de passió dels cristians, no em puc estar de dir que en Rafel és capellà i que la llibreria de l’ofensa és religiosa.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I a sobre tractant-lo de pocavergonya i mal educat. Una bona denúncia i tant! Aquestes hauríen de dedicar-se a fer una altra cosa. I, en allà mateix, no va denunciar-ho a cap full de reclamacions? A mi quan no m’atenen bé, és la primera cosa que faig. Només demanar-la, l’actitud és un altre. Aleshores, tothom ho entén tot. Fins i tot el japonés!