marginàlies

“Confiteor, Dominus. Confiteor: mea culpa”. Així s’expressa en moltes ocasions al llarg del text Adrià Ardèvol, l’actor principal de “Jo confesso”, que ens remet a l’acte penitencial catòlic romà i luterà. Ens trobam, doncs, davant un text expiatori, una reflexió apregonada sobre la culpa i el sentiment que se’n pot desprendre. Un relat de gran format tot ple d’històries que es comprometen unes en les altres per acabar formant una troca narrativa densa i temptadora de la qual els lectors més exigents se’n faran llepadits.

Històries que ens remeten a l’estiu de l’any 1690 i a un paorós incendi a la vall de Paneveggio. I encara ens farem més lluny, a la segona meitat del segle XIV, temps inquisitorials. Del foc esfereïdor en naixeran ensems un violí i una medalla de santa Maria dai Ciüf de Pardàc que aniran marcant punts i pautes, i determinaran el destí de tots aquells que hi entrin en contacte.

En paral·lel, acompanyarem Adrià Ardèvol i el seu permanent “Confiteor” a fer un tomb per la seva vida, no gens aliena a les vicissituds del violí. I farem parada llarga en la seva infància en un pis de l’Eixample barceloní. Assistirem a les llargues i atentes observacions d’un nen prodigi i periscòpic traüllant entre llibres i antiguitats, veritables constel·lacions de móns per fer-hi passeigs incansables, rendibles i infinits. I també a les seves dilatades sessions d’escolta rera un sofà que el preservava de la taciturnitat d’uns anys severs, de la terbolesa mercantil paterna i del desamor dels seus pares.

Entre Adrià Ardèvol i els altres dos personatges centrals,  Bernat Plensa i Sara Voltes-Epstein, un violí que mai no s’ha tocat de manera sistemàtica i que té nom propi, Vial, pel seu primer amo. Un instrument excels fet per Lorenzo Storioni a Cremona el 1764. El seu estoig presenta dues taques de sang produïdes en dos moments diferents, distants molts d’anys una de l’altra, que són el testimoniatge del dolor i del mal que s’ha anat acumulant al llarg de la seva vida de perfecció sonora extrema.

“Jo confesso” és un cant magnífic contra la crueltat, la més bèstia, la que es destil·la de la Inquisició o de l’Holocaust, a la més domèstica. Deia Teodor Adorno que després d’Auschwitz no hi podia haver poesia. Contràriament, en aquest cant de Jaume Cabré que magnifica la sensibilitat humana, se’ns diu que la poesia cal més que mai. Per fer-nos càrrec de la crueltat i mirar d’eradicar-la del nostre sistema operacional, cal viure-la a través de la veritat de l’experiència d’aquelles persones que l’han patida, que li han vist la gola. I si no disposam d’aquest relat, l’hem de transmetre a través de l’art; de l’artifici literari. I això fa, precisament, Jaume Cabré en aquesta meritòria obra.

“Jo Confesso” és un text calidoscòpic fascinant; un joc literari engrescador, plaent i exigent, com cal a l’escriptura sòlida. Jaume Cabré, en aquest relat de relats on les ombres no depenen de cap cos per ser reals, no ho dóna tot mastegat: vol comprometre el lector en la història com si fos un personatge més. I ho fa a través d’una narrativa agosarada i treballada a fons.

Immergir-nos en l’univers d’Adrià Ardèvol, “on hi té cabuda quasi tot excepte l’amor”, és un plaer mal de descriure. L’aproximació més eloqüent seria dir que llegir “Jo confesso” és com tocar el violí Vial: a part d’un luxe, significa fer part de la seva vida i de les memòries que ha servat; és a dir, fer part de la bona literatura.