marginàlies

Una moto de poca cilindrada i alta capacitat de fer renou.
El ronc convertit en xiulet infantil de qui encara dorm.
Tres llums encesos sense importar-hi a l’estança estremida.
El record fresc d’un somni que no ha deixat res d’aprofitable.

I segueix retardant-se l’alba.

El cap de qui es dutxa, que ja s’ha aixecat amb mal rere les celles.
El sorprenent silenci urbà entre semàfor i semàfor.
La fosca que sempre acompanya.
Les ganes irresistibles de ser ameba.

I segueix retardant-se l’alba.

El deler de voler viure recargoladament com un cargol.
El bar de baix que aixeca amb estridència la barrera metàl·lica.
El lladruc del ca poruc de cada matinada des de fa segles.
La remor del desig més poderós que sempre s’amaga.

I segueix retardant-se l’alba.

Les caldes de gener que fan maig, deixant de ser fruita del temps.
La pol·lució que emmetzina l’aire i el cervell de les ocurrències.
Pensaments obtussos de trens botxins i ponts patibulars.
Pesantor de parpelles, mollor de dits, flaquesa d’ales.

Avui no hi haurà alba.