marginàlies

L’home, de natura, és dissident de la seva pròpia condició; fugisser, escàpol, parit per solitud. Basta veure aquest que passa, cap baix, maleint la incontinència de la droperia que li impedeix demanar almoina. En el fons, tanmateix, l’indigent no para la mà per por al fracàs. Per l’amor de Déu no es fa fortuna, pensa el cessant, i més invocant déus silents i no xerraires, xarlatans i tot. No recorda qui, enraona tot seguit, l’advertí temps enrere que l’èxit mai no té cabuda en els somnis.

L’home, de natura, voldria ser excel·lent com el cop del martell que aixafa els dits de l’oboista perquè deixi de fer solos estremits i de perseguir l’ombra d’un cos desficiós; d’afegir notes a la llegenda del partisà. Escàpols són els miralls de l’home que defuig l’eufòria; indecisos els pinzells que contravenen la inèrcia de l’optimisme. Com sigui, segueix pagant la pena seure en terra i esperar el crepuscle.

Dragonets d’aquesta mena eixien de la lectura de “Porta trencada”, el darrer text poètic de Víctor Gayà editat per Lleonard Muntaner ( Puc eixir per les escletxes de la paret seca, / per la part esbaldregada de les partions / on jo ja no sóc jo ni la casa meva).

Viatge a l’interior d’una poètica que suca la paradoxa (fins i tot la tendresa vençuda deixa xacra) posant-la en destret i en un feix de llum interrogativa, com correspon a la claror que es prea. Poemes i versos gens acomodats que, recorrent tots els espais de l’home i la seva ombra, reclamen atenció pictòrica, diria hom, car presenten –sobretot a la primera part, Fractura neta– imatges força suggereridores que amplifiquen la potència dels mots: Alçaràs la copa com si fos un trofeu / i tot l’estadi serà el buit de la misèria / i tot l’honor la vasta pastura del desert / i tota la glòria el tel d’un oceà balmat).

La segona part, Màscara trencada, formada per deu poemes que, certament, en constitueixen un de sol, a l’antilogia –vius amb la primera i- encetada en la primera part hi adhereix un to elegíac gens contemplatiu: Amor, tu ets el meu fracàs més gran / de tant que m’emmiralles en la terra, / de tant que em fas palpable en la vigília. Tanmateix, Víctor Gayà defuig el lirisme vacu i inconsistent –líquid, en diuen ara alguns- i fereix el lector especialment a la tercera part -que designa amb una expressió inequívoca, Servitud de llums-: Certament estam força exposats / al fracàs; / però a allò que som de debò vulnerables / és a l’èxit.

Poemes ben temperats per no errar la precisió i hàbilment trempats per defugir la indiferència. Posats a cercar la síntesi al treball rellevant del poeta, podrien valer aquests quatre versos del desè poema de la quarta part del recull, Solució de continuïtat: Al cor, cap diferència no fa l’èxit del malguany: / tot és qüestió de voluntat i lluita: / només triomfa qui pretén i combat en la victòria, / i només fracassa qui vol i guerreja en la derrota.