marginàlies

Deia que es trobava indefens davant els somnis; que els havíem desnonat de les barraques que habitaven confortablement aplicant amb tot rigor les lleis del mercat. Som experts en rebregar les somniades i sent tan estúpids no podrem anar enlloc mai, sentenciava amb força freqüència. Mentre la infermera li prenia la tensió, seguia remugant amb un fil de veu:  la ira de Déu va ser primer que l’amor,  ho doni per ben cert, senyora. I quan l’al·lota, acabada l’operació, el mira imprecisament, torna a veure  la nina que parlava tan dolçament amb la boca plena de grells de mandarina. Quan entrà en llitera a  l’hospital, aquella criatura dolça l’esperava per dir-li a cau d’orella que la bellesa és el retorn a la  salvatgina, al retrobament del dot de l’ensumada.

Feia disset anys, quan decidí recloure’s en el seu àtic diminut al bell mig de ciutat fugint dels paràsits, de  a vanitat dels escriptors i de les trifulgues literàries, la mateixa nina l’esperava asseguda a la taula de la cuina fent bombolles de sabó. Tot és carn exposada a les bues, li deia entre bombolla i bombolla.  L’esperit també és matèria encarnada que s’alimenta de somnis, li digué abans d’esvair-se. Durant disset  anys de solitud extrema cercà la criatura inútilment. En no trobar-la, espantava la por reescrivint allò  que llegia fins que no es pogué aixecà del terra. No sap quin temps hi estigué, estirat en el corredor,  entre l’excusat i l’escriptori. El trobà el nebot que, en caure el dia, compareixia diàriament per portar-li  l’únic àpat que feia. No s’atreví a moure’l. En veure que alenava, cridà tot d’una l’ambulància. No era  capaç de dir res, per molt que ho intentés. Recuperà el fil de veu a la setmana i per dir insensateses, a  parer dels metges. La infermera que li ha pres la tensió ha sortit un moment per retornar amb dos metges  que li han demanat quelcom que no ha estès. Ell cerca la nina dels grells de mandarina i els doctors aixequen estúpidament l’aire. S’esforça per dir quelcom però l’ofec de cada vegada és més  intens. Els doctors insisteixen a què digui quelcom i l’aire que aixequen ja és huracanat. De cop  l’habitació s’ha omplert de gent agitada. El més jove de tots li aixafa la post dels pits amb una força  increïble. De cop té clar què vol dir a aquella colla d’hiperactius: entre el naixement i la mort sols hi ha  literatura. I en haver-ho dit, li sembla que ningú no l’ha sentit.