marginàlies

Sí, a “Contra el món” hi cabem tots els que vivim i patim Mallorca; tots els que des dels més diversos àmbits i projectes de vida sentim l’illa amb tota la variadíssima gamma possible de l’afectivitat, de la més ultrasensible a la més extrema insensibilitat. Tots  ens hi veurem reflectits.

Pere Antoni Pons ens presenta un cas extrem, la desaparició de la Serra de Tramuntana, perquè, a voltes, portar les coses a l’enfront convé per saber on ens situam, cap on ens giram, quin cap prenem en referència a la qüestió plantejada extremadament. En definitiva, per saber què som i com ho expressam. Convé, també, tenir present a l’hora de valorar aquesta situació,  que “no és més inconcebible la volatització instantània d’una serralada que l’extermini industrial de sis milions d’éssers humans”, com se’ns dirà.

Cal llegir “Contra el món” amb atenció –i una bona dosi de tensió- parant molt d’esment al que s’amaga entre línies, com diríem; atendre les reflexions que, a qualsevol moment i mai extemporàniament, ajuden a centrar el riu narratiu i els personatges que el naveguen o el travessen.

Sobre Mallorca i els que hi som, autòctonament, al·lòctona o transitòria, n’hi ha un bon recull. “Els mallorquins, va dir, i ho va dir tot exaltat, fa segles que feim el que ens manen sense posar-ho en dubte ni pensar si ens convé”. O també: “I la docilitat amb què nosaltres ens ho menjam sempre tot”. I encara més: “Era dels que estimen Mallorca i alhora no la poden suportar, dels que odien els que la menyspreen i la destrueixen i alhora s’odien a ells mateixos per no ser capaços d’aconseguir que deixin de menysprear-la i destruir-la”. I com a resum : “Si Mallorca és alguna cosa és una terra de contrasentits –entre la colònia servil i el llogaret insurrecte, meitat balneari i meitat casa de bojos- i d’estupidesa –l’estupidesa de disposar del paradís i treure’n rendiment convertint-lo en l’infern”.

Mallorca i els que hi som davant una calamitat inconcebible, la fulminació de la Serra. I tanmateix, hom té la sensació que a Mallorca mai no passa –ni passarà!- res, per gros que sigui allò que està passant, que desaparegui la Serra i tot. Perquè “han aconseguit inculcar-nos que no hi ha res a fer, que la realitat és fatalment com ens la presenten i ens la imposen”.

Per ventura sí, que “hi ha esperança en la devastació”. I, tanmateix, persisteix el dubte: “estant com estam tan avesats a les derrotes, sabrem reconèixer la victòria, quan arribi, si és que arriba mai?”.

Cal que es llegeixi prou i arreu, aquest text de Pere Antoni Pons, per tot allò que diu i per com ho diu; per allò que ens concerneix; per allò que ens hauria de commoure i ni es frega.