marginàlies

 Edicions Proa acaba d’editar Carants, de Bartomeu Fiol, que forma la quarta lliurança de la seva obra poètica. La primera va ser Camps de marina i suburbials; la segona Cròniques bàrbares i la tercera Canalla lluny de Grècia, editades les tres a la mateixa editorial que la comentada entre el 1999 i el 2001. Carants presenta l’obra de Fiol –ell prefereix parlar de “producció”- de la darrera dècada, és a dir, Càbales del call (2005); Continuació o represa dels poemets de Momtsouris (2007) i D’un cànon soterrat (2009), a més del recull inèdit del 2010 Quòdlibets de coetanis que foren.

Roberto Mosquera i Antoni Nadal signen un pròleg excel·lent que esdevé modèlica taula gimnàstica per córrer a plaer per  una poesia reflexiva que posa el llenguatge al servei del pensament, i no al contrari.  Serà Fiol mateix, en l’epíleg que constitueix Algunes notes més per acabar o per tornar a començar, que s’encarregarà de dir que considera la seva producció una mena d’investigació religiosa si entenem per  religiosa “lligada o fermada a alguna cosa (que no sabem que és ni tan sols si és)”. Encara que aquest fort lligam es dóna o es troba, més exactament, en un servidor, a un nivell o a una arrel personal, molt personal. En definitiva és una conseqüència de la meva (?) religio, la qual, òbviament, és anterior a la meva investigació o prospecció. I, tanmateix, aquesta religio no em treu del meu (?) agnosticisme.

Seguint el criteri de Bartomeu Fiol –Qui acaba, eventualment, els textos de la parenta pobra és sempre el lector- Carants, tot i tornar a posar damunt la taula –expressió repetida pel poeta de la lletra clara-  material ja editat, demana prendre cada poema com si fos nou de trinca i que el lector es deixi dur; que es deixi dir, però també que deixi dit a part o banda. És  fruit d’aquesta interpel·lació l’emergència entre vers i mar, entre poema i aigua, de peixos voladors i altres quidams que també volen ficar cullera en el diàleg.

Com sigui, en aquest pols exigent i arriscat de Bartomeu Fiol amb el mots perquè expressin la seva idea (Allò que voldria dir i que no acab de dir mai), els lectors, per molt que prefereixin el silenci a la paraula com a resposta, hi surten guanyant sempre: “La vida no acaba mai. / Tampoc la mort. / Tampoc el discurs”. Per això, mentre hi hagi una idea per expressar o exposar, el poeta de la lletra clara seguirà provant d’encastar mots, com un vell argenter, sense atendre el temps que hi esmerça, i esperant respostes que per ventura mai no arribaran. Vet aquí la conseqüència d’aquesta irredempt ideaferidura.

El ver condiciona el verb, en la poètica de Fiol, i aquí rau, pot ser, el seu fort: la feinada que dedica a la recerca precisa d’un nom –si no és esdrúixol, millor-, obre finestrals al lector. Per això, hom pensa que no cal que adverteixi: Tu mostres la realitat, / no cap beutat. Al cap i a la fi, ja ho admet al final del recull: Res no ho diu tot.

Benvinguts aquests Carants que bé mereixen atenció.