marginàlies

Ahir va fer 20 anys, dia per dia, que Guillem d’Efak es va fer fonedís, que féu un mutis perllongat deixant-nos les seves històries, les seves dèries, la seva veu rocallosa i clara, i les seves paraules fetes versos. Ahir, l’Auditori de Manacor, ple a vessar, el va fer present escenificant, dient i cantant el seu « Siau qui sou « , una invitació a la revolta necessària. Tornar a dir el poema que dóna títol a l’espectacle segueix aviant cledes i tancats :

SIAU QUI SOU

Gimnèsies i Pitiüses,
mordales d’un mateix cranc.
Pitiüses i Gimnèsies
que les Mallorques formau.
Rajoles d’una fornada,
poncelles d’un sol ramell;
Gimnèsies i Pitiüses,
ales d’un mateix ocell.
Hem passat molta sendera
fins arribar aquí on som,
però la història convida:
Mallorquins siau qui sou!
El vell regne de Mallorques
el voldrien fer bocins,
per això la Historia crida:
Siau qui sou, mallorquins!

Mentre resti una petxina
aferrada a un marès,
Pitiüses i Gimnèsies
no han de menar por a res.
En la nostra llengua, un dia
dictàvem la nostra llei
i la nostra llengua sempre
dictarà la seva llei.

Tot quant un dia ens prengueren
contra pau i amistat,
contra honor i per la força…
Ara ens ho han de tornar.
No necessitem cappares
que ens duguin de la mà.
No som nins de mel i sucre
i ens sabem governar.

El vell regne de Mallorques
mai no ens el faran bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!